Una comarca sense diari és com un poble sense plaça

Les xarxes socials ens poden canviar la vida en un instant. Ens poden aportar moltes coses i ens poden robar un bocí de la nostra vida. Això és el que em va passar el passat dijous, dia 13 de novembre, quan després de sopar feia un repàs al “Reader” del Google. Allí en un blog hi havia un copia i enganxa d’una entrada al facebook de l’Ernest Prunera, treballador del Diari del Baix Penedès. Allí es podia veure la gran exclusiva que el dia següent era el darrer dia que sortia al carrer. En una conversa pel facebook al final es va aclarir que els treballadors ho varen saber a partir del migdia mateixa abans que el Diari estes dat i beneït per sortir al carrer.. Quan dones una primera ullada al Diari no veus res que indiqui aquest fatal desenllaç d’altra volta que ja es veia venir, però com els malalts terminals no se sabia el dia que deixaria de veure la llum. Potser el que marca la tradició per aquests casos és que els periodistes i col•laboradors tinguin l’oportunitat d’acomiadar-se dels seus subscriptors i lectors, però ells es van assabentar tard.  Aquests comiats inesperats t’estalvien la llagrimeta final i les gratituds a tort i a dret. És com un primer pas perquè un dia torni a sortir per un cantó o un altre. No hi ha comiat, doncs potser això ens convida a entendre un fins després. Potser amb nova imatge i sense paper, però amb el mateix esperit que s’ha mantingut viu.

Jo de petit he estat un apassionat del Diari des dels seus inicis que els meus pares em compraven els divendres quan estava inserit dins el Diari de Vilanova. En les seves primerenques pàgines ja hi escrivia el Quim Nin, un veí d’Albinyana amb qui comparteixo molts punts en comú. En les seves pàgines en blanc i negre es podia veure  un pinzell dels fets de la comarca, un fet per mi sorprenent. Encara no hi havia internet ni xarxes socials. Una cosa que ara sembla que ens acompanyi des del neolític. Total fa quatre dies que diem a la família per whattsapp que arribarem tard a sopar.

El Diari i la seva gent ha estat com una gran escola per mi. Vaig tenir la sort que l’anima i l’esperit de l’empresa,  sr. Huguet, em vingués a fitxar a la Biblioteca Popular de la Rambla per fer una secció al Diari sobre les notícies dels nostres avantpassats. Gràcies a les bibliotecàries del moment com la Montserrat Mercader, entre d’altres vaig entrar en un nou món que jo admirava en silenci. En aquesta secció on vaig descobrir les pàgines esgrogueïdes dels diaris comarcals. Un món fantàstic que em va fer passar moltes hores mirant i remirant diaris i traient allò que considerava més interessant. Si dones un cop d’ull a aquells cròniques i les compares amb les actuals es podia veure que moltes coses no han canviat tant. Abans la informació era més directa i ara hi ha molta parafernàlia per no explicar res.  Un dia quan jo col•laborava cobrint algunes vacances no hi havia ningun article gran per la secció d’opinió i em van encarregar si em volia fer un. Jo en tenia ganes, però anava molt perdut perquè tenia moltes idees  i frases girant pel cap. No sabia per on començar. Em vaig atrevir. A partir d’allí cada cop que m’oferien em feien un petit regal. Al cap d’un temps ja els escrivia i els guardava per si de cas me’ls demanaven. D’això fins ara que una parell de setmanes abans de cada edició ja tenia al forn un nou article per enviar. He escrit de molts aspectes de la comarca i n’he deixat unes quantes al tinter. Molta temàtica s’ha repetit constantment en un format o altra.  Una de les especialitats  que m’han omplert molt  eren les crítiques teatrals. Una excusa perfecte per mantenir una bona relació amb la majoria d’elencs de la comarca.

Per  mi el Diari ha estat una gran família des dels que vaig entrar a col•laborar amb aquest mitjà de les mans del sr. Huguet, tot un referent en aquest camp. Una persona amb esperit i amb les idees clares. Un autèntic pal de paller com es diu en altres àmbits. Allí he fet amics i coneguts des del Llorenç, el Jordi, el Manel, la Bea, l’Ernest, el Marc, la Cristina Fernández, la Magda, la Montse Tornero, el Guardiola i tants altres. A part, els dijous anava a Vilanova a muntar el diari i allí vaig conèixer el Bernat, el Sergi Sol, la Rosa Trillo, el Guillem, “el meu germanet” (el Ramon), la Cristina, la Marina, l’Amèlia, la Gea, la Roser, l’Eulàlia, el  Fèlix el Manel i tants al tres que he tingut la sort de compartir bons moments en aquesta aventura a través del Diari. Hem viscut moments inoblidables quan es feien els dinars de Nadal on el meu mestre sr. Manuel Bofarull no hi volia faltar mai.  Les festes del Tothosap que any rere any reunia el millor de cada casa en algun punt del Vendrell o Calafell.

Són moltes moltes històries que no em caben en aquest petit espai. He tingut la sort de conèixer molta gent que han estat protagonistes o simples persones anònimes d’aquesta comarca en els darrers 15 anys.  Per mi, ha representat una autèntica escola. He après molt més aquí que no pas en els títols i similars que al llarg de la vida he anat posant un rere l’altre al meu currículum. Atès que no m’he pogut acomiadar els lectors, aprofito l’avinentesa  per agrair la vostra paciència en perdre una estoneta del vostre temps en resseguir les meves fòbies i filies a través de les pàgines en paper del Diari. A partir d’ara, em seguireu trobant a través d’aquest espai virtual o en altres. Potser no estem davant només d’un signe de modernitat.

Trobaré a faltar en el Diari el caliu que hi regnava.  S’havia convertit en un punt de trobada de moltes persones que en un moment o un altre apareixien per allí amb les seves històries personals i col•lectives. Alguns ja no són entre nosaltres, però  altres s’han incorporat. La vida continua. Ara  toca encetar una nova etapa. Ens trobem per la vida realment o virtualment. Entre tots farem que aquesta vila i comarca sigui una mica millor encara que alguns sembla que els hi sàpiga greu.. Una comarca sense diari és com un poble sense plaça o un nen que no s’embruta mai els genolls quan juga al carrer. Mantindrem el seu esperit entre tots. De tot cor, companys i amics