No només de currículums viu l'home

Aquest és un tending tropics de moltes taules i cadires un pic les mares o els pares han deixat els seus fills amb als seus centres. En molts casos, encara que la crisis ho ha llimat una mica, la tàctica consisteix en: jo t’escolto. Després exposo el meu cas que segurament serà com a mínim un xic millor que el teu. Tot això dins la diplomàcia femenina amb bones paraules i mirant que la partner no perdi el somriure. Altres opten per, d’una forma dissimulada, exposar que la seva és una altra lliga i que allò no va amb elles.

Un dia, parlant amb gent de la meva generació, nascuts a cavall de l’any 1970, vàrem descobrir amb molta sorpresa que a nosaltres se’ns va aplicar uns criteris formatius en total dissonància amb els mètodes actuals que sembla han de servir per donar una millor qualitat en l’ensenyament.

En el tema de la llengua. Jo fins a l’institut  la majoria de les meves classes eren en castellà. Evidentment que la nostra primera professora ens parlava en català, però els pocs llibres que teníem eren castellà amb una important presència del pensament de l’antic règim. La meva primera professora, Dolores Gavarró Masa, que va traspassar l’any passat i que sempre guardaré molt bon record, ens feia memoritzar el resum final de cada lliçó que havíem d’aprendre de memòria i recitar un a un davant seu. Evidentment que en el meu Albinyana nadiu no hi havia ni psicòlegs, ni pedagogs, ni altra persona que la professora que s’encarregava de tot, menys de la neteja de l’aula. Pel grup reduït de nens que érem compartíem aula de des de primer curs fins a quart curs. Evidentment cada any escoltaves el mateix encara que no anés per tu, però tot quedava una mica en la memòria.  A l’escola hi entraves quan tenies 6 anys. Això de les escoles bressol, que és la paraula moderna de les guarderies, res de res. Menys en un poble amb quatre gats i no sempre ben avinguts. Evidentment no portàvem uniforme. En un racó teníem una calefacció de gas-oil que ens donava calor en els dies més gèlids de l’any. Evidentment encara que no fos un col•legi religiós celebràvem el “Mes de Maria” quan havíem de portar flors al petit altar que teníem en una tauleta dins l’aula. Si no et portaves bé, doncs, cara a la paret una estoneta o altres càstigs més severs que tothom coneix. Als 10 anys vaig aterrar al Vendrell. Allí ja era tot molt diferent. La majoria dels meus tutors eren aragonesos, per tant, no cal dir que el català, en comptades ocasions. Cada aula, un curs. Nens i nenes barrejats. Ja no ens feien aprendre de memòria el resum final de cada capítol del llibre, però tampoc la cosa va evolucionar gaire. Aquí vaig descobrir que no et podies barrejar amb els companys de les altres generacions, els uns per grans i els altres per petits. Una història que sembla que encara dura en aquestes primeres dècades del segle XXI

Després el institut del Vendrell, una manera molt útil de fer comarca. Això actualment és difícil. En alguns municipis fins i tot es fa barri perquè conviuen més d’un institut en una mateixa població. Allí vaig començar a aprendre escriure en català, encara que no va ser fins a la facultat que vaig decidir posar punts i comes on tocaven i mirar-me una mica les regles de l’ortografia. El meu càstig de cada estiu era fer quaderns “Rubio”.  La meva lletra era i continua estant a l’alçada d’alumne de primària. Però no em preocupa. D’aquí un temps saber escriure amb la mà serà un nou crèdit  per uns pocs que la cursaran. Avui en dia acostumats als teclats de tot tipus que ens ordenen la nostra vida, a part de la firma i bon nadal quan toca poques coses s’escriuen. L’ordinador va ser el meu gran invent que em va reciclar dins la normalitat perquè molts cops era un incomprès simplement perquè no entenien les meves grafies.

Vaig aterrar a la facultat de filologia de Barcelona perquè tenia clar que no volia fer ni dret ni història i per pura simpatia amb els companys i connexió la professora d’àrab de primer, la Roser Puig, em vaig introduir en aquest món que m’han ensenyat moltes coses i m’ha obert les portes d’una nova manera d’entendre el món. Això era el 1987, quan això de la immigració era com un compte de Juli Verne. He après tant a classe com a fora d’ella. El més interessant de la vida no està als llibres sinó en les persones que en són les autèntiques protagonistes. El currículum no acostuma a aporta gaire gran cosa de ningú, només t’acosta a una realitat que en cinc minuts amb la  persona ho supera amb escreix.

Avui en dia que cada dos per tres canvien els plans d’estudi. Els pares s’han de gastar un munt de diners en material escolar que canvia cada principi de curs. Alguns professors aconsellen comprar el mínim possible encara que a alguns pares els pugui sembla que la qualitat d’un mestre es valora per la suma de la factura de llibres que han pagat. Al final de tot, hi ha d’haver comunicació entre el mestre i l’alumne en diferents graus i nivells. Jo he après a estimar l’àrab, la natació amb la Mònica i ara, la música amb la Marian. Els professors m’han tramès aquest esperit eteri i me l’he intentat fer. M’han sabut posar el cuc en el meu interior.  Jo m’he espavilat perquè ganes de saber i conèixer més coses. Puc omplir més o menys el currículum en aquests coneixements, però m’és indiferent, jo en gaudeixo a cada pam. Aquesta és la gràcia de tot plegat. Potser al final de tot, els títols de màsters, graus, doctorats i d’altres amb paraules altisonants  els donaran com si es tractés d’una màquina de begudes refrescants, però ells s’ho perdran.

Pel que es veu, els nivells de l’ensenyament cada dia estan pitjors i mira que tothom lluita per l’efecte contrari. Alguna cosa realment sembla que no funciona.