L'estela de Bolívar

Mentre les mostres de dolor i condol s’escampaven per tots els pobles i ciutats, la oligarquia i els seus partidaris celebraven la marxa d’un líder polític que va destinar bona part de la seva acció de govern a redistribuir la riquesa del país i a combatre les desigualtats socials. I és que les elits econòmiques i mediàtiques (hem de tenir en compte que la immensa majoria dels mitjans de comunicació de Venezuela són de titularitat privada) veuen que la mort del dirigent bolivarià pot comportar un canvi de cicle, un retorn a les velles polítiques desenvolupades des de les classes dominants i per a les classes dominants, amb el beneplàcit dels Estats Units com a teló de fons. Una perspectiva que, se’ns dubte, no només agrada a la oligarquia nacional veneçolana, sinó que també complau a l’entramat d’empreses i estats que han vist com els seus privilegis a l’hora d’espoliar els recursos naturals del país llatinoamericà s’han reduït dràsticament al llarg dels últims tretze anys.

És evident que tota aquesta gent no ha entès res.

Ha mort un home, un gran home i un molt bon dirigent polític, però la grandesa de la revolució bolivariana rau en l’aglutinació i empoderament de les masses. Hugo Chávez era la cara visible d’una ruptura democràtica molt profunda, d’un procés d’organització popular sense precedents a Venezuela, de milions de persones humils que van veure com, amb el recolzament de l’estat, era possible assolir un millor nivell de vida, abandonar la pobresa i garantir un futur als seus fills. Ara les classes populars estan organitzades a través d’assemblees de barri, els Comitès de Terra Urbana, de comunes i del propi PSUV, que ha estat el partit conductor de tot aquest procés i una autèntica escola d’implicació social i militància política per a milers de veneçolans.  Però tot això està fora de la comprensió de les persones que celebren la mort d’Hugo Chávez, ja que no poden entendre que per les classes populars la política pugui arribar a ser alguna cosa més que escollir uns representants cada determinat nombre d’anys. Doncs bé, que gaudeixin d’aquest estrany triomf, perquè de ben segur serà efímer.

Amèrica Llatina ens està indicant el camí. Evidentment la realitat social i política del sud d’Europa és, en molts aspectes, completament diferent a l’americana, de la mateixa manera que és innegable que cada nació ha de cercar el seu propi model de socialisme, però els processos revolucionaris de països com Cuba, Veneçuela, Nicaragua, Bolívia etc. demostren que existeix una alternativa factible al neoliberalisme imperant, una alternativa no únicament econòmica i política, sinó també ètica i moral. A l’Havana, durant les celebracions del primer de maig, Fidel Castro digué aquestes paraules: “revolució és sentit del moment històric; és canviar tot allò que ha de ser canviat; és igualtat i llibertat plenes; és ser tractat i tractar als altres com a éssers humans; és emancipar-nos nosaltres mateixos i amb els nostres propis esforços; és desafiar poderoses forces dominants, a dins i a fora del nostre àmbit nacional; és defensar valors en els quals es creu al preu de qualsevol sacrifici; és modèstia, desinterès, altruisme, solidaritat i heroisme; és lluitar amb audàcia, intel•ligència i realisme; és no mentir mai ni violar principis ètics; és convicció profunda de que no existeix cap força al món capaç d’esclafar la força de la veritat i les idees”.

I, se’ns dubte, aquesta és també la nostra revolució.

Josep Mañé
CUP EL VENDRELL