El melic era el nostre objectiu

Aquest pacte d’amics entre banquers, governs, jutges, immobiliàries, clients i altres elements ja es va esquinçar de cop i volta sense culpables, però amb moltes víctimes, la majoria anònimes. Ara toca recollir els plats trencats sense deixar d’anar pagant la hipoteca que un dia vàrem signar en un acte de fe. En cas dels desnonaments esperem que com va fer el Bisbat de Lleida cedint una part del seu seminari a les famílies afectades ho facin les altres administracions i que emprenguin accions amb cara i ulls per combatre aquesta lacra social fruit d’excessos passats. Per altra banda, alguns inversors privats també han posat seny i promouen ofertes de lloguer d’habitatges per 1 o 50 euros  mensuals que, en un principi, poden servir per començar a aixecar el cap.

El nostre futur passa per posar una mica de seny a tot plegat. Fins ara ens podíem permetre el luxe que cada municipi tingués la seva ràdio, el seu polígon industrial, la seva empresa de recollida d’escombraries, les seves escoles bressol, el seu institut, entre d’altres. Tot aquest luxe que ens recorda els fills de famílies ben aposentades s’havia de traslladar a la societat, en general. No estem parlant d’aplicar grans idees, ni realitzar grans despeses. Simplement posar una mica de seny i invertir el poc que queda en mesures realment útils i no només de cara a la galeria. Per exemple, una manera d’estalviar diners és que la nova variant que ha d’unir el Vendrell amb Valls aprofiti l’estructura actual de l’autopista i l’alliberi de peatges. Els diners invertits en aquesta obra innecessària ens permetria tenir aquesta via lliure de peatges durant unes quantes dècades. En aquest país sempre guanyen les mateixes empreses pagant de l’erari públic. El més irreverent de tot plegat que quan aquesta obra estigui acabada ens diran que s’hauran de perllongar la concessió d’altres peatges perquè  resulta deficitària segons el pressupost inicial. Així anar fent fins que tindrem un país atapeït de vies duplicades i sense deixar de pagar per crear unes infrastructures que només en trauran profit les empreses constructores i personal adjacent. Al final, els conductors, tot hi haver pagat amb els seus impostos les vies de peatge hauràn de fer ús de vies gratuïtes per no ser rendibles.

Un altre tema són els ports que tenim a casa nostra. Lluís Llach ens parlava en una de les seves peces més populars de Catalunya com un país petit on des del campanar d’un poble es pot veure el del poble del costat. El mateix fenomen passa en els ports. Aquí al Baix Penedès en tenim dos que a l’hora estan a tocar d’altres dos més com són els de Vilanova i el de Torredembarra. Realment ens calen tantes infrastructures similars en un espai tan reduït? Potser que els féssim una mica més grans i ens podríem estalviar uns quants al llarg del litoral català. Aquests són altres diners públics i privats que es llencen directament al mar. A banda del que suposa la seva construcció, hem de pensar amb la despesa recuperar els danys dels canvis de corrents marines en el litoral català.  Són molts els municipis que volen viure del turisme i de la seva vessant marítim. Els toca posar mans i mànigues per fer front a la recuperació de la nostra costa, fruit en part d’aquesta excessiva presència de zones portuàries a casa nostra.

Entre tot això i en allò que tenim més proper hi ha moltes coses que es poden fer com racionalitzar la festa i posar una mica de seny en aquest sector. Després de tenir acostumats a tothom a muntar quasi  cada cap de setmana un esdeveniment, ara tornar enrere i explicar-ho als votants és un xic difícil. Ningú s’atreveix. En comptes de fer unes poques propostes amb cara i ulls, ara s’aplica una retallada general i tots contents i enganyats. El mateix passa en el vessant esportiu. Quan tot anava bé, un municipi es podia permetre el luxe de veure com naixien entitats i col·lectius encara que fossin del mateix esport però per rivalitats més personals o polítiques cadascú tenia la seva pròpia joguina en forma d’entitat per tirar endavant el seu afany personal junt amb els seus amics. Tot això s’ha acabat i les coses s’han de compartir.

En els casos dels municipis més petits fins i tot amb la resta de la comarca. Aquestes són algunes històries acompanyades amb mini teatres i auditoris varis a gust de cadascú però sense que ningú sigui capaç de crear un equipament al nivell d’una comarca de 100.000 habitants o ja simplement d’un poble disposat a créixer. Això de mirar-se el melic sembla que s’ha d’acabar. Ja fa massa anys que ho fem i mireu fins on hem arribat. Només estem preparats per tornar a començar en un nou camí marcat per la coherència i el seny. Hem d’aplicar aquests nous valors, mentre anem pagant la factura dels darrers anys.