Quan la ultradreta ens arriba per la TDT...

El president del govern espanyol José María Aznar va deixar-ho tot ben lligat: especialment durant la segona legislatura d'un Partit Popular amb majoria absoluta, període en què es van aprovar noves freqüències de ràdio i televisió que, amb el pas del temps, pagaren els serveis prestats i facilitaren el retorn al govern de la dreta espanyola després de l'erràtic mandat de José Luís Rodríguez Zapatero al Palau de la Moncloa.

Des que existeix la Televisió Digital Terrestre (TDT), asseguts al sofà de casa i amb el comandament a distància a la mà, se'ns obre davant la mirada l'existència d'una sèrie de canals televisius l'objectiu dels quals és crear entre la població menys crítica un substrat ideològic al servei d'una cosmovisió única de l'estat espanyol. D'entrada van ser molts els espectadors i crítics televisius que van catalogar aquests canals com un parc temàtic del franquisme sociològic, patrioterisme de taverna en estat pur. L'escriptor gallec Manuel Rivas va parlar de cosmopaletisme: hi va haver un temps, que encara perdura, en què la programació d'aquestes cadenes televisives era observada amb lupa per guionistes de programes d'humor o de zàping, atès que cada minut es produïa una intervenció magistral del tertulià de torn que amb quatre dades mal recollides jugava a deformar i manipular la realitat. No obstant això, una anàlisi més enraonada i seriosa ens hauria de portar a preguntar-nos com és possible l'existència d'uns canals televisius que, entre d'altres coses, fan constantment apologia del franquisme o de la xenofòbia.

Tots aquests canals de televisió reuneixen un denominador comú: guarden una línia editorial d'ultradreta i profundament catòlica, fustiguen al mateix temps els partits d'esquerra, socialdemòcrates, i nacionalistes (precisament ells, que són nacionalistes espanyols) en nom de la sagrada unitat d'Espanya i confonen l'espectador amb una informació sovint irreal i fabulada que conté, més enllà de dades objectives, una dosi excessiva d'opinió per part de l'informador. Tècnicament, gran part dels programes viuen del gènere de la tertúlia en uns platós senzills i austers: sobre la taula, telèfons mòbils, tauletes tàctils i alguna copa de vi negre que acompanyen uns convidats (eurodiputats del Partit Popular, exbanquers sortits de la presó, individus amb cognoms de reminiscències feixistes) que cobreixen l'espectre des de la dreta fins l'extrema dreta mentre afirmen sense rubor ser crítics i plurals des del respecte. A les bambolines dels canals: el Partit Popular, l'església catòlica i grans grups empresarials que han fet seu, anteriorment, altres capçaleres de diari o diverses emissores de ràdio.
Com referíem anteriorment, els sectors més crítics i desprotegits de la ciutadania són les víctimes propiciatòries d'un periodisme en minúscula i sense escrúpols que inocula l'odi i la intolerància pel subsòl de la intel•ligència. O n'hauríem de dir propaganda ideològica?

Alguns individus, des de la candidesa, sense necessitat d'anar a informar-nos a la premsa alternativa i dissident, ens refugiem en la premsa convencional i generalista, com si patíssim la síndrome d'Estocolm, amb l'objectiu de deslliurar-nos de tanta maledicència. I fins i tot, destriant mínimament el gra de la palla, ens acontentem amb ben poca cosa: un reportatge ben escrit o l'article d'opinió d'algun periodista de referència que ens tranquil•litzi un cop haguem utilitzat el comandament a distància per apagar el televisor i protegir-nos les neurones.