Envàs, i ara, cap a on vas?

A què es deu que durant setmanes tothom parlés de la campanya “Envàs, on vas?”? Un jingle enganxós i 2,3 milions d’euros de pressupost[1] hi tenen molt a veure, però penso també que hi contribuí el fet que el missatge donat fou rebut per molts amb sorpresa.

Gran part de la població va aprendre que el contenidor groc no era per a plàstics i metalls, ni el verd per a vidre, sinó que eren respectivament per a envasos lleugers i per a envasos de vidre. De fet, així és des de la llei espanyola d’envasos de 1997, però el missatge mai s’havia donat de forma tan clara. I potser no s’havia fet perquè que el model de recollida de residus sigui així no té ni cap ni peus.

Que es consideri impropi un plàstic o metall no envàs que vagi al contenidor groc, quan aquest material –un cop a la planta de triatge– serà reciclat en la majoria dels casos, és quelcom que escapa a la lògica.[2] Evidentment no podem suggerir als ciutadans que llencin aquests impropis a la fracció resta, però tampoc és raonable demanar-los que facin l’esforç de portar-los a les deixalleries, que a més molt sovint han estat ubicades en indrets massa inaccessibles. El que cal és repensar millor el sistema.

Tant de bo m’equivoqui, però penso que el govern espanyol bloquejarà amb tota vehemència qualsevol avenç cap a l’adopció de sistemes de dipòsit, devolució i retorn, que funcionen amb èxit en països més avançats. Així ho va demostrar amb la darrera modificació de la llei estatal de residus (ves.cat/dYy1), que els postergà a un paper encara més marginal que el que ja tenen. Però, fins i tot si prosperessin, haurien de conviure amb la recollida d’aquells envasos lleugers o de vidre per als quals no seria possible aplicar un dipòsit.

Penso que el que cal per a aquestes fraccions és abandonar la lògica d’unes recollides focalitzades en productes (envasos lleugers i envasos de vidre) per passar a focalitzar-les en materials (essencialment plàstics i metalls d’una banda, i vidre de l’altra). Això és el que ja fem en gran part de les recollides selectives existents, singularment, les de matèria orgànica i paper.

No es tracta que els sistemes integrats de gestió d’envasos paguin pel que no són envasos, sinó que paguin per aquella part recollida en el contenidor groc o verd que són envasos. Altres productors (p.e. de productes plàstics d’usar i llençar, de joguines, de gots, etc.) també haurien de contribuir a suportar el cost de la gestió com a residus d’aquells productes que han posat al mercat. Al contenidor groc, la matèria orgànica o el vidre sí que serien impropis, però ja no ho serien una paella, un penjador o un cubell.

Aquest sistema precisaria algunes reformes a nivell organitzatiu i econòmic, i també algunes adaptacions tècniques a les plantes de tractament. A nivell legal, no hi ha res a la normativa estatal que impedeixi dur-ho a terme. De fet, la recollida de paper (una part important del qual correspon a envasos) ja funciona exactament així (si bé els productors de paper no envàs encara no paguen per la seva gestió com a residu).

Fer efectiva aquesta proposta suposaria molt pocs canvis per als ciutadans, que a més retornarien a l’antiga lògica que ja els era familiar. El meu dubte és: després d’infinitat d’anuncis i de 2,3 milions d’euros gastats, com se’ls explicaria, als ciutadans, que potser el que necessitàvem no era una campanya sinó un canvi de model?

Ignasi Puig Ventosa, ENT Medi Ambient i Gestió

________________________________________
[1] Pagat pels sistemes integrats de gestió Ecoembes i Ecovidrio.
[2] Segons Ecoembes, el 2011 els impropis significaren el 23,89% en pes dels residus dipositats al contenidor groc.