Quan la força ve del Sud

Diu el “Diccionari de la llengua catalana” de l’Institut d’Estudis Catalans que la ironia és la “figura retòrica que consisteix a dir alguna cosa amb una expressió o un to que indueix a entendre el contrari d’allò que aparentment és dit”, i l’escepticisme, la “disposició a dubtar”. Si a la ironia i l’escepticisme hi suméssim una immensa capacitat intel•lectual, rigor, reflexió, treball i –per què no?– una certa dosi de causticitat i, a voltes, de sarcasme, el Diccionari hauria d’incloure una nova entrada: Joan Fuster i Ortells.

Fuster va ser un home d’una altra època, un intel•lectual capaç d’escriure milers i milers de pàgines –a veure qui s’atreveix a fer-ne una bibliografia exhaustiva!– sobre els temes més diversos: història de la cultura, literatura, filosofia, sociologia, història... Tot això, sense oblidar els seus poemes. Des de l’assaig més treballat i exhaustiu fins a l’aforisme que, sota una aparença de simplicitat i innocència, amaga una profundíssima anàlisi del món que ens envolta. Què es pot dir d’algú que afirmava que “allò que més m’interessa de les meues idees són les objeccions que jo mateix podria posar-hi”? Es pot ser més a prop de la socràtica paradoxa del “només sé que no sé res”?

Una de les obsessions més grans de Fuster –sobretot des de “Nosaltres els valencians” o “País Valenciano”– era retornar la identitat als Països Catalans, tant des del punt de vista lingüístic com de comunitat nacional. “O ens recobrem en la nostra unitat, o serem destruïts com a poble. O ara o mai!” Era l’any 1982 i l’intel•lectual de Sueca cloïa amb aquestes paraules el seu discurs a la plaça de bous de Castelló en la commemoració dels cinquanta anys de les Normes de Castelló, l’adaptació a les peculiaritats fonètiques del valencià de l’ortografia que Pompeu Fabra i l’Institut d’Estudis Catalans havien publicat anys abans per a la llengua catalana. I ens ho deia des del Sud, “allà on la terra mor, allà on la calor no ens deixa veure el sol”, com diu la cançó. Fuster no era un visionari, només deia el que tothom sabia i que ningú no s’atrevia a posar sobre la taula d’una manera tan clara: ens diguem catalans, valencians, balears o com vulguem dir-nos, compartim un sol país i una sola llengua. El nom de tot plegat, tant se val!, ja diuen que el nom no fa la cosa. Ah! i, si hem d’emprendre algun camí, ho farem junts: o hi anem tots o no ens mourem.

A les seves obres dels anys seixanta, Fuster volia despertar el sentiment de pertinença a una comunitat més gran als catalans que viuen més avall de la Sénia. Fent-ho, però, també ens ho recordava a nosaltres, els valencians que vivim més cap al Nord. Sapiguem fer-nos-en dignes! Evitem-nos la vergonya de renunciar –i, sovint, renegar– una part del nostre país mentre veiem com centenars de persones omplen autocars des del País Valencià o avions des de Mallorca per manifestar-se amb nosaltres cada Onze de Setembre.

Parafrasejant Fuster, podríem dir que llegir-lo –o, encara millor, rellegir-lo– és “molt més que una flatulència romàntica, és una obligació moral”. I, alhora, el millor regal que podem fer-nos aquest Sant Jordi. Val la pena remenar les darreres novetats editorials, els premis literaris de l’any o el best seller de moda, i tant que sí! No oblidem, però, incloure a la nostra dieta una mica de Fuster. Des del punt de vista intel•lectual, ens alimentarà; des del nacional, ens farà més forts.