Cinc dies de juliol (i un reportatge periodístic)

Cinc dies de juliol de 2006 ens poden ajudar a comprendre què ha passat al País Valencià durant la la última dècada. Els dies que separen l'accident de metro a l'estació de Jesús de València i la visita de Benet XVI ens permeten explicar com el govern del Partit Popular ha fet de les diferents administracions valencianes un sistema mafiós d'escasses garanties democràtiques. Amb una mica d'enginy, qualsevol novel•lista podria confegir un relat d'allò que s'ha esdevingut el País Valencià durant la primera dècada del segle XXI. De fet, alguns autors ja s'hi han posat aconseguint un resultat força aclamat i ajustat: Ferran Torrent en llengua valenciana a través d'obres com “Societat Limitada” o “Espècies protegides”, i Rafael Chirbes en llengua espanyola, gràcies a novel•les com “Crematorio” o “En la orilla”. Estirant del fil, desfent l'entramat d'opacitat i corrupteles dels diferents regnes de taifes al País Valencià, hom podria confegir un relat que ho expliqués tot a partir de capítols que vinculessin la depredació del territori, l'anorreament de la cultura i la llengua o els episodis de violència al carrer a un sistema “paraestatal” que ho controla absolutament tot a través d'una extensa xarxa d'interessos que abasta tots els àmbits i minimitza la dissidència mitjançant la repressió o la manipulació política i informativa.

Però tornem als dies de juliol en què un accident de metro a l'entrada de l'estació de Jesús dels Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana va provocar quaranta-tres morts. Fa poques setmanes, el programa “Salvados” dirigit per Jordi Évole va tornar a posar el tema sobre la taula exposant-hi un munt d'arguments tècnics, denunciats en primera instància durant els últims anys per l'associació de familiars de les víctimes així com pels partits de l'oposició als governs de Francisco Camps i Alberto Fabra, gràcies als quals l'accident s'hauria pogut evitar o, si més no, haguessin permès que el nombre de morts s'hagués reduït de manera considerable.

Aquell dia, els màxims responsables de Canal 9 no van considerar oportú que l'accident obrís els espais informatius de la ràdio i televisió públiques. S'esqueia una notícia més joiosa i de més impacte internacional: Josep Ratzinger, en plena creuada contra les polítiques socials del govern de José Luís Rodríguez Zapatero, visitava la València de les Ciutat de les Arts, la Fórmula I i l'America's Cup. Juan Cotino, aleshores conseller d'Agricultura i membre numerari de l'Opus Dei, havia preparat a consciència una visita papal que reportaria beneficis a la ciutat i, de passada, a tot l'entramat Gürtel, que inflà el pressupost de l'esdeveniment sense que el govern autonòmic valencià n'informés mai del seu cost real. L'arribada de Benet XVI, com dèiem, intentà anul•lar a curt termini l'impacte d'un accident dramàtic. Durant els mesos següents, la investigació política es va tancar en fals després d'una comissió parlamentària que va durar quatre dies, en la qual el govern popular va desestimar la compareixença dels testimonis sol•licitats pels partits de l'oposició i va acceptar la presència de diferents tècnics i directius de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana que van recitar sense desafinar un guió preparat amb anterioritat amb respostes perfectament planificades. Els resultats de la comissió de investigació i de la instrucció judicial que arxivà el cas certificaren apressadament que l'accident havia estat provocat per una errada del maquinista del comboi, mort a l'accident.

La totalitat d'institucions públiques valencianes s'afanaren a construir una estratègia per fer que els valencians i valencianes oblidessin la tragèdia: es procedí al canvi de nom de l'estació de metro, que passà a dir-se Joaquín Sorolla, tot i que la pressió dels familiars aconseguí que la nomenclatura es canviés novament per a denominar-se “Joaquín Sorolla – Jesús”. De la mateixa manera, poc després que Alberto Fabra accedís a la presidència de la Generalitat Valenciana, s'inaugurà un monument a les víctimes de l'accident, arraconat lluny del lloc on s'originà i esborrat pel pas del temps.

El reportatge de Jordi Évole que esmentàvem anteriorment va palesar que l'estratègia de l'oblit i de la suspensió de les consciències endegada des dels poders públics valencians havia estat un èxit; al cap i a la fi, eren moltes les persones preguntades per l'accident que ja havien oblidat la magnitud de la tragèdia. No ens enganyem: són els mateixos que, víctimes de la desforestació i la censura cultural promoguda d'una manera força semblant des de les institucions, també desconeixen l'existència d'un cantautor anomenat Feliu Ventura o la vitalitat d'una llengua pròpia, bandejada, desprestigiada i dividida per la dreta valenciana. La part final d'aquest programa televisiu fereix la sensibilitat i la intel•ligència dels espectadors en el moment que Juan Cotino respon una trucada anterior de Jordi Évole: quan el President de les Corts Valencianes reconeix la veu del periodista es fa passar ràpidament pel seu germà per tal d'evitar qualsevol explicació. La mesquinesa del personatge s'incrementa encara més en una última escena en la qual Évole assetja Juan Cotino, que visita una fira de vins a l'aire lliure. Sorprès per la visita, el sinistre personatge que va visitar les famílies de les víctimes de l'accident tot oferint-los un lloc de treball sempre i quan no tractessin d'endegar cap causa judicial, volia aparentar una imatge simpàtica i conciliadora però el somriure amagava un atac de pànic que no podia maquillar.

El silenci i la fugida de Juan Cotino davant la insistència del periodista desmunta qualsevol coartada i revela el tarannà de cacic (un entre tants) d'un individu que fou també Director General de la Policia Nacional (1996-2002), delegat del govern al País Valencià (2002-2004) i referent polític de Francisco Camps. Juan Cotino, que ha fet tots els papers de l'auca i remenat les cireres a les institucions valencianes sempre que ha volgut, escapava com podia de l'escarni improvisat a què el sotmetien: no eren nazis sinó potser antics votants, ciutadans cansats i envalentonats que tot just ara comencen a qüestionar els anys de govern del Partit Popular al País Valencià en una conjuntura en què les seves estructures democràtiques fan aigües per totes bandes i els sistemes de protecció social (ensenyament, sanitat, dependència) s'han vist gairebé desmuntats. La primavera valenciana de l'any passat va ser un primer senyal. Després de l'emissió d'aquest reportatge periodístic, la tragèdia del metro de València recupera la rellevància que un dia li fou furtada. Set anys després, ha arribat l'hora de la justícia.