'Les Tres Maries, nova etapa'

“Les Tres Maries enceten una nova etapa en aquest final d’estiu estiu en què encara estem vivint les dures conseqüències de l’esclat de la bombolla immobiliària i tot els seus efectes derivats. Dues d’elles fa més de 40 anys que varen decidir entrar a l’Ajuntament quan el municipi no arribava ni tan sols als 9.000 habitants, molt lluny dels gairebé 38.000 actuals. L’altra només 35 anys. En aquells moments els ordinadors, internet, smartphones, pens, entre d’altres termes que tenim tan interioritzats que sembla que fa un mil·leni que ens acompanyen en les nostres vides.

Temps de fitxes, anotacions manuals, d’expedients amb fulls groguencs escrits a màquina en el millor dels casos. Visites escadusseres dels ciutadans que es dirigien a la persona que gestionava el departament en qüestió per exposar-li el seu cas. Persones que ocupaven a la feina  matins i tardes i també dissabtes. No calia fitxar perquè no necessitaven mesurar quants minuts exactes estaven el seu despatx. Tenien molt clara la seva missió al servei del poble. En total feien més hores que un rellotge. En uns temps en què treballar a l’administració no et permetia gaires luxes a la vida, com ara continua  per la immensa majoria de treballadors a banda dels quatre de sempre que sempre han gaudit d’una atenció especial  perquè s’ho han sabut arreglar a mida sense fer gaire soroll. Uns temps en què els regidors i l’alcalde en prou feines cobraven dietes per anar a Tarragona a queixar-se d’alguna promesa pendent, però que eren polítics per convicció i per amor al seu poble i ja n’hi havia prou. Ja tenien la seva pròpia feina i invertien el seu temps d’oci en ajudar als veïns. Una època fosca en què encara estàvem sota la dictadura on estaven els bons i els dolents de la política. Quan passava algun incident ja tenien un petit grupet de vilatans controlats.

Detinguts una nit, tot s’arreglava. El menys important és que haguessin estat realment els seus responsables. Què més dóna? Després de la dictadura oficial va venir la partidocràcia i on continuen estan els bons i els dolents, però de tant en tant s’ho van repartit. En el fons tots són amics quan veuen que alguns dels depredadors de la política treuen les orelles, però al cap de poc els nous inquilins ja tornen a convertir-se en fidels anyells que busquen a l’ombra dels de tota la vida caliu i il·lusió.

Temps de pagesos i algun turista que ens visitava, però estaven lluny d’imaginar-se el que vindria més tard. Les platges eren una peça més del nostre territori per anar a prendreu un bany, però ni de bon lluny el que tenim avui en dia.

Moments en què un bolígraf, llapis, goma, regla, paper de calcar i màquina d’escriure eren els pilars fonamentals perquè tot funciones. A l’hivern una estufeta de butà i a l’estiu s’obrien les finestres i tot arreglat.

Temps en què un secretari d’ajuntament de poble, era una persona molt important i influent dins el consistori, era respectada i escoltada. Avui en dia tenim la comarca farcida de secretaris i interventors accidentals que fan que els treballadors públics hagin perdut poder dins l’engranatge municipal davant la fragilitat digital i provisional del seu líder com és i representa el secretari d’Ajuntament. El dia que els polítics van utilitzar en clau electorals els mitjans de comunicació que tenien a les mans van començar a aixecar-se de la realitat per seguir levitant, la majoria, uns pams o fins i tot uns metres per sobre del dia a dia de la resta de mortals.

Han passat molts anys des de que aquestes tres pubilles van decidir un dia entrar a treballar a l’Ajuntament. Ara abans de l’hora per jubilació legal han decidit tocar el dos i aprofitar el que la vida els deixi que espero que siguin molts anys per gaudir de les seves coses boniques i superar les no tan bones.

Abans tot és movia molt lentament. Ara estàs un any a donar un tomb pel Vendrell i a part dels polítics que es mantenen en el seu seient sense moure les pestanyes trobes un munt de coses canviades perquè estem vivint a una velocitat frenètica que no sap ningú on ens portarà.

Temps en què el Vendrell se sentia un poble perquè ho era. Ara som una ciutat, però encara no hem deixat enrere la mentalitat de poble que es pot aplicar a la política d’alguns dels seus manaires, però poc a poc i sense que ens donem compte les coses aniran canviant. La realitat s’anirà imposant com una pluja fina a la voluntat d’alguns que no volen moure un mil·límetre el timó d’aquest vaixell entre el mar i la muntanya que mai ha tingut un rumb clar i que les circumstàncies han anat marcant el dia a dia fins avui. Elles ja s’han jubilat. Ara les trobarem passejant per carrers i places o cuidant dels més petits o grans de al família.

Molta sort en aquesta nova etapa, Maria Antònia, Maria Assumpció i Maria Carme. Nosaltres continuem les vostres passes en aquest nou segle i esperant que escampi la boira i el vaixell vagi pel camí que toqui.

Gràcies pel vostre mestratge i per tot el que hem compartit. A gaudir del que us heu guanyat minut a minut al llarg de la vostra vida. Ara és el torn d’uns altres.