Violència de gènere

Ara fa una quinzena d’anys, l’anomenat llenguatge no sexista va irrompre en els textos catalans amb la força d’un torrent, tal com sol passar amb les revelacions que de sobte ens fan més tolerants, més solidaris i més progres. En pocs anys disposicions legals, circulars administratives, formularis acadèmics i retolacions municipals es van omplir de pares i mares, benvinguts i benvingudes, professorats, ciutadanies i persones treballadores. Com era fàcil de preveure, el credo, en arribar a mans incompetents (que proliferen en l’àmbit de l’administració pública) va sortir de mare i s’atenyé el deliri: absurds com “els gossos i les gosses”, “família monomarental” o “cada alumnat participant” van generar desenes de rèpliques de lingüistes (les més aclaridores, les de Gabriel Bibiloni) que tanmateix servien de ben poc: a l’hora d’impartir doctrina, i aquest és un fet repetidament denunciat pel gremi, els polítics obvien el criteri dels lingüistes quan no els va a favor.

Davant la baralla de sords en què s’havia convertit el debat (estaments oficials i universitat per una banda, filòlegs i uns quants professors per l’altra), el març del 2010 el GELA (Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades), dirigit per Carme Junyent, va muntar una jornada de treball per mirar de reconduir la situació. Més enllà de les aportacions dels professionals de diversos camps, la majoria molt interessants, de la trobada en va sortir un grup de treball que va redactar els ‘Acords per a l’ús no sexista del llenguatge’, un document breu i molt assenyat que ara podeu llegir, juntament amb totes les intervencions, a Visibilitzar o marcar. Repensar el gènere en la llengua catalana, que acaba de publicar Empúries.

Imprescindible per a qui vulgui entendre el què i el per què d’un fenomen que ha atès cotes surreals, el llibre és un mirall transparent que revela com la ideologia pot arribar a ofuscar la raó científica. Exemplar, en aquest sentit, la convicció força estesa que “modificant la llengua es pot canviar la societat”, just el contrari del que ens pensàvem. A més d’aportacions francament divertides (públic inclòs, i no totes voluntàriament), són destacables la lucidesa d’Albert Pla Nualart (que la combat cada dia des de la trinxera de l’Ara), la senzillesa expositiva de Liliana Tolcshinsky i la combativitat de Lluís de Yzaguirre, autor d’una ponència plena d’ironia però també de propostes titulada precisament ‘Contra la violència de gènere gramatical’.