Ja no ens calen lots de Nadal

Aquests diners que trenca la rutina pressupostària d’alguns treballadors i jubilats serveixen per revitalitzar el comerç local.  Els diners de la paga de juny de juny, en teoria, s’utilitzen per finançar les vacances, però ara toca celebrar aquestes festes tal com marquen els costums locals. Aquesta és la teoria. En la practica molta gent les dedica a coses extraordinàries dins el dia a dia de la llar: pagar alguna reparació del cotxe, arreglar la caldera que de tant en tant cau víctima de la calç o guardar-ho per la compra de roba en les rebaixes de gener.

Abans el Nadal començava després de Santa Llúcia, però ara com hem caigut tots víctimes del consumisme i de les grans superfícies acostumem a preparar amb interès aquesta cita anual tot justs abans de Tots Sants. Hi ha uns moments que en els  mostradors es barregen panellets, moscatell, torrons, cava i neules.

No ens calen que ningú ens aporti cap lot de Nadal que després serà una excusa més per practicar retallades o simplement tancar l’empresa per manca de liquiditat. Després d’aquesta mena de guerra encoberta amb un munt de petites batalles que es lliuren arreu sense que enlloc s’escoltin trets ni es vegin taques de sang. La nostra realitat es comprova quan veus que cada dia hi ha més gent buscant alguna cosa que posar-se a la boca en els contenidors dels nostres carrers i places sense vergonya i a plena llum del dia. Ja no cal dissimular com feien els primers aventurers. Ara ja és una cosa prou normal on pot acabar el menys pensat perquè tothom gira amb uns resultats que poden afectar a tothom. 

Una mena de loteria amb resultats negatius sense que ningú compri cap número. Simplement la vida te’ls deixa a la porta de casa perquè hi juguis obligatòriament encara que no vulguis.

Enguany, no cal que ens el donin. Si pensem una mica tampoc calia que mai ens haguessin donat mai res. Ara haurem de pagar tota aquesta bondat que fins ara ens lliuraven amb un somriure a la boca perquè semblava que es preocupaven per nosaltres i per les nostres famílies d’una forma altruista.

Només ens han de donar el que ens correspon. No necessitem que la gent passi a utilitzar els serveis de benestar social sinó que hi hagi les oportunitats perquè tothom tingui accés a un lloc de treball on pugui gaudir d’un sou digne. No necessitem beneficències ni similars sinó que tots tinguem les mateixes oportunitats.

No ens serveixen gaudir de duplicitats de vies públiques per anar al mateix lloc. Agafem les vies de peatge, traiem o reduïm considerablement el preu a pagar i tots hi sortiríem guanyant. No com ara que estem tirant un munt de diners duplicant infrastructures que a part de construir-les resulta que s’han de mantenir. No ens serveix de res tanta millora insostenible. 

No ens calen tants auditoris perquè després no podem omplir amb una programació mínima. El mateix fenomen passa amb els equipaments esportius que no hi ha gent perquè els seus preus encara que estiguin per sota del preu de cost és privatiu per molta gent.

No ens calen miracles. Ens calen realitats. No volem promeses. Hem de ser com la majoria de metges que sempre et plantegen les pitjors de les probabilitats dels casos davant de qualsevol problema que tinguis. Els polítics en canvi et vénen per un vot un número de loteria en cada elecció que t’hauria de portar cap a la lluna i tornar sense cap despesa. Avui en dia comprar productes de Nadal fins i tot ens pot resultar molt més econòmic que no pas fa uns anys per la competència actual dels mercats.

Les despeses actuals ens vénen per les noves comoditats que de mica en mica s’han convertit en durs llastres en les nostres economies. Aigua, gas, telèfon, electricitat ja no són simples apunts en la llibreta del compte corrent, ara són cites mensuals que provoquen més d’un trasbals.