Patologies de la llengua (1) *

En el "Diccionari enciclopèdic de medicina" (www.medic.cat) hi trobem definides una pila de malalties que afecten la llengua: glossàntrax, descamació lingual, tricoglòssia, glossopirosi, llengua amiloïdal, saburral o escrotal, etc. No hi són totes, però. De les moltes que hi trobem a faltar, avui ens centrarem en una: la hispanolinguofília. Els primers símptomes d'aquesta malaltia es manifesten en forma de canvi de llengua i es produeixen quan ens trobem davant d'algú que se’ns dirigeix en espanyol o que ens parla en català amb alguna dificultat. La simptomatologia, però, és molt més complexa i, sovint, difícil de detectar.

En són una bona mostra molts dels anuncis que veiem a la televisió (a la catalana, vull dir). I no em refereixo pas als que s’emeten directament en espanyol (en aquest cas, la malaltia és una altra: la “manca de respecte”). Parlo dels espots que es tradueixen al català però que, sense que puguem saber ben bé per què, mantenen alguna expressió en espanyol. N’hi ha moltíssims exemples però, per il•lustrar-ho, podríem parlar dels anuncis del BBVA, en què el locutor parla de les bondats del “be-be-uve-a”. Sens dubte, algun problema articulatori el priva de dir “be-be-be-a”. Si emetessin aquest mateix espot a la BBC i s’atrevissin a dir “be-be-uve-a” en comptes de “bi-bi-vi-ei”, el banc hauria de marxar d’Anglaterra. Què dir, també, de Biocentury, que ens convida a tastar les seves “noves ‘tortitas’ amb sabors”! Algú podria pensar que és una estratègia comercial i que tots plegats ho fan per no canviar el nom amb que és coneguda la marca (coneguda a Espanya, és clar), però no és així. I, si no, mireu-vos l’espot de Special K. Aquí no s’estan de res i tradueixen a l’espanyol la marca que anuncien, que té el nom en anglès: l’“Special K” que veiem a la pantalla esdevé “Especial K”. És el trilingüisme aplicat a la publicitat: anunci en català i marca anglesa però traduïda a l’espanyol.

És cert que estem parlant d’anuncis i, per tant, potser direu que ho fan així perquè pensen que vendran més. Error! És una malaltia! I la prova és que la detectem, també, en àmbits més nostrats, com ara els telenotícies de TV3. Per què, si no és per qüestions morboses, un periodista com Ramon Pellicer espanyolitza el pobre José Saramago, un escriptor que d’espanyol no en tenia ni els gens ni les ganes de ser-ho? Així, tot i que a casa seva sempre li havien dit [?ozé], a TV3 el bategen amb un castís [xosé] (i disculpeu que hagi de recórrer a l’alfabet fonètic). Tot plegat és tan absurd com si el gran Pellicer dediqués una de les seves caigudes d’ulls a uns suposats Alberto Einstein o Guillermo Shakespeare. El mateix símptoma el vam detectar en una edició del programa “Cuines” en què el cuiner ens informava que faria “torrades de santa Teresa” i ens aclaria que eren més conegudes com “torrijas” (llàstima que no afegís que on les coneixen així és a Espanya) o en el vell costum del “Diari de Vilanova” de fer ressenyes de llibres en la seva traducció espanyola.

Tornant a la publicitat, trobem casos en què la hispanolinguofília és especialment greu. Són aquells que no es prenen la molèstia d’adaptar mínimament el text i el resultat és, si més no, sorprenent. En aquest sentit, el cas de Fairy i els seus repugnants “Villarriba”, “Villabajo” i “Villaenmedio” són especialment recordats. En els primers anuncis de la sèrie, havien adaptat els “Villarriba” i “Villabajo” amb uns lamentables “Capamunt” i “Capavall”; el “Villaenmedio” que va venir més endavant ja no van saber com solucionar-lo i van decidir tirar pel dret: “Encara que haguem traduït l’anunci, li continuarem dient ‘Villaenmedio’ i a córrer”, van pensar.

Ara per ara, no es coneix un tractament efectiu o definitiu contra la hispanolinguofília. Durant molts anys, hi havia qui pensava que el problema es resoldria traient les estelades a passejar de tant en tant o amb accions similars, però no va acabar de funcionar. Els últims estudis, però, diuen que el mal podria ser curable amb unes mínimes dosis de “Coherència”, “Respecte” i “Dignitat”.

En el fons, sembla que el mal que patim a la llengua és "ateloglòssia", que el diccionari de medicina defineix com "l'incomplet desenvolupament congènit de la llengua". Si no ens espavilem, qualsevol dia ens adonarem que les sempre temudes complicacions ens han portat a patir "aglòssia". Llavors, el mal ja serà incurable i el pacient, terminal.

* En el següent capítol, parlarem d’una altra de les malalties de la llengua, la que porta el nom d’“hodiquenanglesqueguaiquesoc”.