Patologies de la llengua (i 2): “Hodiquenanglesqueguaiquesoc”

En un article anterior, “Patologies de la llengua (1)”, parlava d’un dels principals mals que ens afecten la llengua, l’anomenada “hispanolinguofília”. Avui voldria parlar d’una altra patologia, l’”hodiquenanglesqueguaiquesoc”, una malaltia que no només afecta la població catalana sinó que ha esdevingut endèmica a nivell gairebé universal.

Des de sempre, en diversos períodes de la història, hi ha hagut alguna llengua que ha esdevingut un referent per sobre de les altres. Durant molts segles, va ser el llatí; més endavant –si més no, a casa nostra–, l’espanyol; i, durant una part del segle XX, el francès, amb tota seguretat perquè ens emmirallàvem en la cultura francesa de l’època. Finalment, ja fa unes quantes dècades que qui mana és l’anglès.

Aquestes denominades “llengües de prestigi” es manifesten de dues maneres. D’una banda, s’utilitzen com a llengua franca que, més o menys coneguda per tothom, serveix de comodí en un món multilingüe. De l’altra, la resta de llengües n’agafen tota mena de paraules i expressions. He de dir que ni una cosa ni l’altra no em semblen malament. La presència d’una llengua franca facilita la comunicació; manllevar –amb mesura, això sí!– paraules d’una altra llengua enriqueix la pròpia. A més, molts d’aquests conceptes acaben trobant una forma pròpia quan el que representen arrela entre la gent (quan vam començar a fer servir ordinadors personals, vaig arribar a sentir animalades com “hem de ‘printar’ aquest document”, cosa que avui no diria ningú). Per aquesta banda, no hi sé veure cap problema. El que és del tot absurd és que utilitzem aquesta llengua per referir-nos a conceptes que ja tenen una forma catalana plenament vigent (i no em puc estar d’esmentar el cas de les “BTT” per referir-nos a una simple bicicleta de muntanya o el de l’actualíssim “running”, que per molt que ho diguem en anglès no és res més que córrer) o que ho fem per batejar les nostres empreses o tota mena d’iniciatives.

No considero patològics els casos de variació lingüística en publicitat: utilitzar l’italià per vendre cafè –com Arome, que es veu que fa uns espressi sensacionals– o el francès per anunciar perfums és una qüestió estrictament comercial en què no importa el prestigi de la llengua sinó del producte en un país determinat. Al capdavall, l’ús que es fa de les llengües –o dels dialectes o els sociolectes– en publicitat no és mai gratuït. No és perquè sí, per exemple, que a l’anunci de Cillit Bang, la dona que no se’n surt a l’hora de fer net el lavabo de casa utilitzi un espanyol molt popular i, en canvi, la que la corregeix i li recomana utilitzar el producte adequat en faci servir un d’absolutament acadèmic.

No té cap sentit, en canvi, que empreses catalanes portin noms com La Daurada Beach Club, Yacht Painting o Bicing; que es facin activitats que es diguin Juanita's Vilanova Sliding, Vilanova Shopping night, Primavera Sound, La Masia Summer Festival, Fashion week, Pride Barcelona; o que arreu del país hi hagi conjunts d’edificis batejats amb el nom de World Trade Center. Té algun sentit que un espai per a la canalla es digui Fira Park a Vilanova i Happy Parc a Barcelona? Tots aquests casos són d’empreses catalanes o d’activitats organitzades aquí. No parlo, per tant, d’altres com el Mobile World Congress o l’Extreme Barcelona, que ens arriben de fora.

Un dels casos més extrems que he pogut detectar és a la versió catalana del web de Turisme de Barcelona, en què els diversos apartats es diuen així: BCNShop, Zoom in Barcelona, Apps Turisme de Barcelona, Visit Barcelona, Barcelona Access, Barcelona Card, Barcelona Congress Guide, Barcelona Premium, Barcelona Shopping Line, What's on Barcelona, Barcelona Night Card i Loop Festival (subdividida, encara, en tres: una fira (Loop Fair), un festival (Screen Festival) i una plataforma de debat (Loop Studies). Per si ho heu oblidat, repeteixo que es tracta de la versió catalana del web. Com deia aquell, només tinc dues paraules: “im-pressionant”.

Ja va dir algú que “no tots els mals vénen d’Almansa”. I és cert, de vegades només són fruit de l’estupidesa humana. Dir segons què en anglès és absurd. Això sí, ho reconec: queda molt “guai”. I ja callo, me’n vaig a fer un “brunch”.