Ateneu poètic, 11

Les pedres de l’àmfora

HORACIANES

I

res no m’agrada tant
com enramar-me d’oli cru
el pimentó torrat, tallat a tires

cante llavors, distret, raone amb l’oli cru, amb
                                                  (els productes de la terra.
m’agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb aquella carn mollar que té
en llevar-li la crosta socarrada.

l’expose dins el plat en tongades incitants,
l’enrame d’oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en oli,  que te sal i ha pres una sabor del pimentó
                                                                                             (torrat.
després, en un pessic
del dit gros i el dit index, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l’enlaire, àvidament,
eucarísticament,
me’l mire en l’aire.
de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme.
cloc els ulls i me’l fot.

III

vaig dur la vedella al brau
i te la vaig vendre prenyada.

si ja ha passat el temps i no ha parit.
serà que el brau el tenia de canya verda.

no voldràs que la culpa siga meua.

XI

T’has passat la vida amollant poemes, poeta.

Ara et caldria meditar, en silenci,
El que feies.

Guanyaries tu i guanyaríem nosaltres.

Creume.

HAMBURG

I. Amb cor no clar

No es mou el cor amb moviments d’escac;
tampoc no ateny dictats de la raó.
Com he d’eixir d’aquesta passió
si aquest carrer és sols un atzucac?

*

La boira creix com un pus dins un crani.
Dessota els peus, prestigis de tardor.
De sobte, tou en el matí, un filgor:
brota en el cor de la boira un gerani.

II. La dolor és en taula

Amb pas incert, al•lucinat, com d’ebri,
em pense, em veig per certs carrers que em couen
vers el carrer i la casa on vius tu:
em veig i em planyc, però no puc fer res
i cloc els ulls amb un espant recòndit
i amague el cap en el coixí, covard,
en el moment que caic sota unes rodes.

*

Ningú no es plany d’aquest dolor tan gran;
inútilment cercaria conhort:
seria en va que trucàs a les portes.
Tots són al llit amb la seua muller,
i jo erre sol, per la nit, molt amarg.

III. Amb cor no clar

Amor, amor, amarga consciència
d’un món perdut del qual sols tinc l’enyor.
Em trobe sol, sense cap indulgència
i comdemnat, nocturn, a aquest amor.

Amb cops dolguts de pobra paciència
esguardaré que arribe un temps millor.
Amb cansament de trista procedència
coixim-coixam em creixerà el dolor.