Ateneu poètic, 12

Al  cor  de  les  paraules

VIDA DIÀRIA 1963

Ésser pedra estàtica:
contemplar el pas dels núvols
o aigües manses de llacuna
on es reflectiria la vida.

Però no sóc arrel
sinó foc,
i cerco debades
dins la nit
el verb absolut.

*

Avui la tarda em porta
una alegria suau;
lliri d’aigua
que sura mansament
en la llacuna.

Avui les mans reposen
damunt la falda,
ben aparellades,
sense recança.

PARAULES NO DITES 1981

M’és necessari l’ordre
vegetal de les espigues,
l’incansable ruta d’una rel,
la majestat ombrívola d’un arbre,
la immediata transparència
de l’aigua, per retrobar-me.
Les mans, segures guies,
són flors d’escloses
que m’assenyalen camins.
Les mans no han aprés a
disfressar-se.

Sóc filla del meu temps,
impotent de miracles.

*

La nit és massa
fosca,
l’he amagada
sota els coixí.
Dorm
amb mi.

EL BLAT DEL TEMPS

Plantar sobre la terra
els peus.  Ja no tenir
por.  Sentir com puja
la saba, amunt, amunt.
Créixer com un arbre.
a la seva ombra
aixoplugar algú que
també se senti sol, sola
com tu, com jo.

FOC A LES MANS

Sento, que dels molts motsn
que diem
n’hi ha tants que no recordo.
Que les espigues ja no són
com per a mi eren.

I no són els anys passats
els que em dónen defallença,
sinó el bleix cansat del pit,
de molts botons premuts.

De fèrtils valls tancades
enmig de tanta runa.

INDICIS D’ALTRES MOMENTS

Altre cop sola.

No hi ha frustració,
sols el desig
de plasmar el sentiment
de ser conscient
d’aquest instant que dius
en la nit que sents teva,

en què al voltant teu
tot batega i
cada racó de la casa
et penetra i es fa
part de tu.

Ateneu  poètic

Bones  i  poètiques  vacances
d’estiu, tornarem al setembre.