Pujol: nuclears, aigua, eòliques

Com que encara fa calor (i no és qüestió d’escalfar més l’ambient  polític), volia deixar el comentari sobre l’anomenat Cas Pujol per a una altra ocasió, però m’adono que aviat, el pròxim dilluns 25, farà un mes de la confessió pública de l’expresident de la Generalitat sobre els seus afers fiscals, i em decideixo a dir-hi la meva sobre un altre tipus dels seus afers, els  “territorials”, que inclouen tot el que té a veure amb infraestructures energètiques, hidràuliques o de comunicació, i també sobre el model d’organització comarcal.

Sobre aquestes dues bases, pel que es va veient, el que va ser president de la Generalitat durant vint-i-tres anys (1980-2003), va muntar tot el seu organigrama per a tenir ben amarrat, políticament i econòmicament, el país, evidentment col•locant als llocs decisius aquelles personalitats locals, comarcals o nacionals (aquestes últimes a Barcelona, com a consellers o directors generals) que ell mateix havia pescat – i això se li ha de reconèixer- al llarg de molts i molts anys de “fer país”, de 1950, com a mínim, fins a 1975, que és quan pronuncia, el gener, la famosa conferència a Esade (no ho oblidem) sobre la necessitat de “fer política”.

Fins aquí sembla normal: un home amb una vocació política tremenda –i més en temps de dictadura franquista- es prepara per a quan sigui l’ocasió, fins al punt de dir-li a donya Marta: “Primer és Catalunya i després tu”. I en aquest “tu” hi és ella i, és clar, la descendència, aquests set fills que, com també es va veient, estimen igualment Catalunya, i tant o més les maniobres molt diverses per a fer-se una posició econòmica i financera que la justícia ja esclarirà.

Jo, el que vinc a dir és el següent: el senyor Pujol té una concepció del “progrés” humà, econòmic i social que ha dut el país, paradoxalment, a una de les seves crisis totals més agudes de la seva història. En aquesta “concepció” s’ha vist acompanyat – triant els aspirants o ells mateixos posant-s’hi bé per a ser elegits- per una sèrie d’ “amistats perilloses” (per dir-ho com el títol de la pel•lícula) que, al llarg dels anys, han conformat el que s’ha vingut a qualificar com el “sector negocis” de CDC: gent de tota mena de procedències ideològiques i professionals: d’advocats a grans i mitjans empresaris, de periodistes i gent de cultura (recordem el llepaculs Baltasar Porcel) a tècnics, experts i científics en energia, aigua o carreteres, molt vinculats al “progrés” que desitjaven Fecsa, Agbar, Abertis i tantes i tantes empreses, la majoria d’elles finançades per la gran mamella de “La Caixa”.

En tot aquest entramat, ja des dels anys setanta i, més encara, quan aquestes “amistats” van disposar d’algun poder a la Generalitat, es va anar forjant, amb la col•laboració indispensable del poder financer espanyol, la Catalunya que avui tenim: les nuclears d’Ascó i Vandellòs, els diversos intents del gran transvasament de l’Ebre a Barcelona, el minitransvasament a Tarragona (ara ha fet 25 anys), les plataformes d’extracció petrolera davant del delta, els futurs parcs eòlics a la Terra Alta i a tantes altres comarques (que serien l’aposta d’un dels fills de Pujol per expressa indicació paterna, fent veure que així s’ajudaven les economies locals) i, en fi, arreu de Catalunya, infraestructures com el pantà de Rialb, a la Noguera, o les grans obres de mobilitat viària al voltant de Barcelona (B-30, autopista del Garraf, Quart Cinturó, etc), tot plegat per deixar el territori i les ciutats a mans de les grans empreses de l’automòbil, del ciment o de les gasolines.

Aquest “model”, que és el pitjor que es podia haver pres per un petit país com el nostre, és el que ha portat a totes les crisis que patim: de l’agricultura a la petita indústria, del turisme massiu a la supervivència dels pobles menuts, de les destruccions ecològiques a les desestructuracions urbanes i, en fi, de les grans estafes al capdamunt de la piràmide social a les petites martingales de les bases. En aquesta “cultura del pelotazo” hi ha contribuït, al seu nivell i quan n’ha tingut l’ocasió, el “model” socialista, tant espanyol com català, que ha donat el pitjor exemple de “seguidisme” per a una força que es diu d’esquerres.

És normal que les bases dels dos partits estiguin en estat de xoc, no menys que el conjunt de la població, aclaparada, entre la indiferència i la impotència, per l’actuació “dels de dalt”.

Publicat al Setmanari Ebre (Tortosa), el 22 d'agost de 2014.