Ateneu poètic, 14

Desglaç

La serp surt de la seva
tretzena muda
tremolosa i erecta.
-Un llamp de pedre fòsil
de sopte massa viu.
Líquid esglai:
                              desglaç.

Sóc sols absència
de tu, fantasma lívid
que te’m desagnes
entre les mans de l’ombra
-les meves mans exsangües.

Ombra sense ombra
que et repeteixi els passos:
només jo, dòcil
gos fidel, ressegueixo
l’empremta ja esborrada

Sal  oberta

FESTANYAL DE L’AIGUA

VI

Rasrtrejo els sots del sorral del teu cos.
Veus com la mar hi carreteja estrelles?
Soc un forcat de peixos de colors
Que empaiten l’ombra de seda de la lluna.

La llengua talla: és l’ala d’un tauró.
El foc mossega les genives del dia.
Entre les dents floreixen els coralls.
L’aigua és la xarxa que ens ha parat l’amor.

El freu es ple d’ampolles amb missatges.
Volen gavines entre les nostres illes.
Set colors doblegats han fet un pont.
Núvols ben avinguts una escala nevada.

Alces castells al sorral del meu cos
i ara la mar recobra les estrelles...

LA GERMANA, L’ESTRANGERA

Com si un tauró m’arranqués una mà
i tot seguit l’escopís a la platja
i ella mogués els dits per manaments
estranys als de la meva voluntad
i ja no obeís més el meu cervell
-tal com el cap de gall decapitat
obre i tanca la boca i els cos corre,
esparverat, llunyà, sense retorn-,
jo contemplava aquell bocí de mi
esdevingut per sempre estranger.
I a l’hora imprès per sempre, a cor i a sang,
En el desig cicatritzat i en l’ombra.