Temps moderns

La Dolors es lleva a les set del matí. Necessita més d’una hora per arribar al seu lloc de treball des del seu poble del Penedès fins al bell mig de Barcelona. Té dues hores per dinar. Amb tres quarts en tindria fins i tot per fer la cigarreta tranquil·lament però són dues i no pot ser d’altra manera. Plega a les sis, ara bé, a la seva empresa ningú plega a les sis. Mai ha estat ben vist sortir per la porta a l’hora en punt, fa de mal treballador, poc compromès, poc implicat. A més, des d’aquest estiu, de vegades li demanen un encàrrec a dos quarts i ha d’estar abans de demà. Si li ocupa una hora de més ningú li pagarà i ella no tindrà nassos de reclamar-la i l’empresa tot això ja ho sap, que les coses estan com estan i si tu no vols fer-ho hi haurà una cua de centenars de joves més ben preparats que tu que ho faran de franc. La tornada li tornarà a requerir el mateix esforç en temps, de manera que arriba a casa a quarts de vuit anant bé.

La seva filla Jana ha entrat a la “permanència” de la seva escola a les vuit. Li ha dut el pare, atabalat perquè cada segon que li fa perdre el posa nerviós i perquè tot aquest curs està arribant cinc minuts tard a la feina. Dir que acompanya la seva filla a l’escola sap que no és la millor de les raons, ningú el critica ni li arrufa el nas, però ell sap que tothom sap que hauria de trobar una altra manera d’organitzar-se. Tant se val que sigui complidor, que mai se li endarrereixi ni una feina i que sigui eficaç al màxim tots els minuts del dia: és impuntual. Arriba sempre cinc minuts tard i algun dia, en una reunió convocada a les onze però que no començarà fins les onze trenta es decidirà que és prescindible. I això, lògicament, el posa molt nerviós i fa que la Jana rebi algun crit innecessari i que el petó de comiat sigui ja un aprenentatge del que són els petons entre la gent adulta: una cosa ràpida i insubstancial, un tràmit social.

La Jana sortirà de l’escola a les cinc, però com en el cas de la mare, per a ella això també és fals. Els seus pares han vist molt necessari que faci anglès els dilluns i els dimecres, tennis els dimarts i dijous i plàstica els divendres, sempre després de la “permanència” de la tarda. Potser si arribessin a casa una mica més d’hora no ho trobarien tan necessari, qui sap. La Jana arriba a casa a les vuit aproximadament. Hauria de fer els deures però a aquestes hores ja no toca gaire quarts ni hores. Els pares estan cansats però no pensen cedir. És el futur de la seva filla el que està en joc. Acabarà la maleïda fitxa com sigui. Un bany, un sopar ràpid i al llit. I dorm de seguida que si no et quedaràs petita!

Els pares estan cansats, criden per no res, no els interessa gens la seva feina i voldrien sortir corrents cap a algun lloc on es pogués viure més tranquil·lament, no sé, a la selva amazònica per gratar-se els ous entre capibara i capibara rostides. La Jana no sembla tenir interès a l’escola, està nerviosa, no para quieta, s’aixeca constantment i no presta atenció al que li diuen. Potser té alguna malaltia d’aquestes modernes. TDAH en diuen. Significa alguna cosa així com Transtorn per Dèficit d’Atenció Humana. Sort que amb una pastilleta tot arreglat!