L'Eixample Nord és una zona de penombra

Ara fa uns anys, semblava molt difícil -per no dir impossible- que el debat polític al voltant de la planificació urbanística de la ciutat arribés amb una certa nitidesa a la ciutadania. Ans al contrari: els qüestionaments, si és que n'hi havia, no sortien de la sala de plens o dels despatxos opacs de les diferents administracions públiques i del Consorci pel desenvolupament de Sector Eixample Nord. En aquest sentit, una segona victòria ha estat la ruptura del consens urbanístic a propòsit del desenvolupament d'aquest sector després que la Candidatura d'Unitat Popular es posicionés en contra del planejament sobre aquesta gran pastilla de terreny de 106 hectàrees que limita al sud amb la Ronda Ibèrica, al nord amb la carretera C-31, a l'oest amb La Collada i a l'est amb el Llimonet. No obstant això, encara resta molta feina per fer. El primer pas endegat per la CUP de Vilanova i la Geltrú fou demanar la convocatòria d'una Audiència Pública sobre el tema que ens ocupa, proposta que va ser rebutjada per una gran majoria del ple municipal. Per contrarestar la desídia d'uns grups polítics que presumeixen de ser transparents, oberts al diàleg i propers a la ciutadania, el col·lectiu Parlem VNG -conformat per una vintena d'entitats vilanovines i alguns dels propietaris de parcel·les de l'Eixample Nord- va impulsar una recollida de signatures que és a punt d'arribar a les 2.500 adhesions, xifra que possibilitaria finalment l'organització d'una audiència en la qual partits polítics i ciutadania parlessin de tu a tu i en igualtat de condicions. Fou a partir de la mobilització popular que l'equip de govern i el consorci urbanístic s'han apressat a obrir el debat des d'un punt de vista tècnic a les jornades “De la Platja Llarga a l'Eixample Nord. El teixit urbà del segle XXI” organitzades ara fa dues setmanes a la sala d'actes de la UPC.

De la mateixa manera, La Unió Vilanovina també va afegir-se a la reflexió organitzant una tertúlia sobre el futur de l'Eixample Nord el passat divendres, al Centre Cívic de la Geltrú. A la trobada hi van ser representats tots els partits del consistori, inclosos aquells que no volien que es convoqués cap Audiència Pública. A la taula, també hi va ser present la cap de llista d'Esquerra Republicana de Catalunya. La reflexió hegemònica d'endegar el desenvolupament d'un sector urbanístic que ocupa 1/3 de la superfície actual de la ciutat per encabir-hi 7.341 habitatges nous, 59.645m2 de sostre comercial i 408.024m2 de sostre per a activitats industrials i que tan sols va ser qüestionada pel regidor de la CUP, Marc Font, contrastava amb el posicionament contrari de la gran majoria del públic assistent que va intervenir al torn de preguntes. Així, els titubejos i el farciment de tòpics fou respost amb determinació crítica i nous interrogants sobre una qüestió que hauria de merèixer més respostes en el marc d'una Audiència Pública.

Urbanisme Alegre versus Urbanisme Angelical

Per una vegada, després que durant les dues últimes campanyes electorals ocupés la centralitat del debat polític, la viabilitat de la construcció d'un nou hospital comarcal no fou esgrimida pels representants polítics, la qual cosa esdevé un mal presagi vinculat directament a la situació econòmica en què ens trobem. El pensament dominant no n'ha après absolutament res de l'esclat de la bombolla immobiliària i de la conjuntura de crisi que encara patim. Els arguments defensats continuen sent els mateixos que ara fa una dècada: hem d'arribar a un consens; no ens podem quedar amb visions estretes; cal créixer i fer de la ciutat un lloc estratègic i de referència; l'Eixample Nord és una gran oportunitat per la ciutat, la seva realització obrirà les portes a la vinguda de noves empreses que generaran llocs de treball, etcètera. Val a dir que alguns arguments resultaven fins i tot naïfs, del tot inconsistents. El regidor Joan Giribet, que intervingué en un debat similar al programa “A peu de pàgina” de Canal Blau, aportà altres argumentacions peregrines a l'hora de suggerir que els jubilats centreeuropeus podrien fer de l'Eixample Nord un lloc de futura residència. Guardarem l'afirmació a l'hemeroteca de les frases rutilants...

En el mateix programa de televisió, la demògrafa Anna Mompart afegia més dades: fa dos anys que el país perd població i és molt possible que durant els propers anys el saldo de creixement sigui negatiu. Les previsions més optimistes apunten un creixement d'uns 5.500 habitants cap a l'any 2026. En un context socioeconòmic de població immigrada, poca gent jove i molta gent gran amb un baix poder adquisitiu, qui podrà accedir a un habitatge en un sector nou de trinca? En Conrad Rovira, representant del col·lectiu Parlem VNG, reforçava les dades demogràfiques insistint en el fet que la comarca del Garraf és, ara per ara, la zona amb menys autosuficiència laboral de tot Catalunya en què el 49% de la seva població mira Barcelona i la seva àrea metropolitana en el moment de lluitar per una ocupació. Entre 2001 i 2011, els llocs de treball a la comarca eren els mateixos. Gairebé no se'n crearen de nous.

Observant els nostre entorn, als afores de la ciutat, veurem els efectes d'una manera d'entendre l'urbanisme que encara no és pretèrita perquè alguns regidors s'entesten a reivindicar-la: blocs de pisos a mig fer, fanals, semàfors, parcel·les urbanitzades als sectors Sant Jordi, Llimonet, Carrerada, Pirelli Mar en els quals hi cabran 2.500 habitatges que encara no han estat construïts i dels quals ningú en reivindica la paternitat. Per molts eufemismes que s'hagin utilitzat a l'hora de maquillar una gran operació urbanística com una oportunitat per endreçar el territori i planificar el creixement de la ciutat a cinquanta anys vista (com si la Vilanova actual, tal com va argumentar el regidor Marc Font, fos producte d'una planificació endegada als anys seixanta), la realitat de les intencions de futur és força més crua. Les projeccions demogràfiques apunten que l'any 2050 tindríem prou amb menys de 1.500 pisos de nova construcció.

És cert que el projecte de desenvolupament de l'Eixample Nord arrenca especialment l'any 2006, moment en què es va signar un document a 3 bandes entre l'Ajuntament de Vilanova, Incasòl i l'empresa promotora Subirats Berenguer, propietària de gran part dels terrenys de la Platja Llarga i gran beneficiada d'aquest atzucac. Segons aquell acord, Incasòl cediria els terrenys de Platja Llarga a la ciutat sempre i quan l'Ajuntament compensés el seu aprofitament en raó de 2,4 m2 a l'Eixample Nord per cada m2 d'aquest espai natural. La data límit per fer aquesta permuta fineix el 31 de desembre de 2016. Segons el conveni, si no s'apliqués aquest intercanvi de terrenys, l'empresa promotora podria construir a la Platja Llarga. La solució és molt complicada i la dificultat és expressada en forma d'espasa de Dàmocles que cau sobre la preservació de la Platja Llarga o les arques municipals, que haurien de compensar econòmicament l'empresa amb una xifra astronòmica (de 50 a 70 milions d'euros) si no s'executés la planificació urbanística.

Ben segurament, la solució transcendeix la política municipal i caldria pactar-la amb la Generalitat de Catalunya i l'empresa pública Incasòl, que podria permutar uns terrenys de la seva propietat a Viladecans pels que li resten a la promotora a la Platja Llarga. No obstant això, ens agradaria que la pressió popular i l'aprenentatge sincer sobre un passat no gaire llunyà empenyés els partits favorables a la planificació sobre l'Eixample Nord a rectificar la seva posició inicial. Però som molt pessimistes: la vella política persevera també en els vells errors. I així ens va la cosa...