Ateneu poètic, 16

LLIBRE DE LES SOLITUDS (1955-97)

PUNT I SEGUIT

Aquest sobrant de mi el contemplo amb una
secreta complaença i em commou
com si no fos un atzucac que em xucla.
Potser no cal descriure l’esperança,
potser només sentint-ne el bategar
ja n’hi ha prou, i els moviments profunds
del sentiment covard, val més desar-los
a les remotes golfes de l’oblit
perquè la pols i els corcs se n’apoderin.
Dubtaré molt encara i em faré
mil sorprenents preguntes per sentir
com se m’escapa a poc a poc la vida
sense perdre’n detall, i com l’altívol
arbre que havia estat perd el brancam
i espera, nu, que un llamp el redimeixi.

QUASI  FAULA

Hi hagué una primavera inesperada
i la gent de la vall, rejovenida,
cantava tot tornant a casa seva
i guarnia finestres i balcons
amb les flors acabades de collir.
L’aire era net i  la passió hi creixia
amb un provocatiu entusiasme.
Algú, però, va dir que la bonança
durava massa i els afebliria;
i de seguida el recel i l’enveja
van aflorar en el gest  i en les mirades.
Va durar poc, és clar, la primavera,
i ara, passats els anys, ningú no en parla.
M’esgarrifa pensar-hi. Jo vaig viure-la.

EL  QUE  TORNA

No emprendré cap viatge. Consirós
i potser decebut, faré l’esforç
de mantenir-me dret, tot i que els vents
no em siguin favorables, per poder
transmetre confiança, car els temps
són certament difícils i ningú
no està legitimat per evadir-se.
Immòbil i silent, procuraré
de no permetre’m gaire defallences
i em faré nous forats al cinturó
per si cal viure temps més durs encara.
Seré el que torna quan tothom hi va,
empenyorant si cal la poca hisenda
que encara em queda, deixaré que els anys
m’assaonin la carn perquè floreixi
quan hagi de florir, sense vergonya.

CALENDARI

De tan veloç, aquest món no commou.
Pugna el silenci per guanyar nous àmbits,
però només hi ha lloc per la notícia.
De tan veloç, el món es desgavella.
Cap pensament no sap dir l’hora exacta
i el venerable racó dels profetes
ara l’ocupen mitjans mediàtics.
Algú pot dir si el vent bufa a deshora?
si “fer l’amor” és o no un eufemisme?
si es compliran les promeses i els pactes?
si de tant viure no perdrem la vida?
o si ens sobraran fulls de calendari
quan ja no hi hagi temps per repensar-se?
“El món va a la catàstrofe”, ja ho deia
el gran Vicent anys ha. Contrast estúpid:
per descansar fem esports d’aventura.
-No exagereu?
                                  -Doncs no, gens no exagero,
només cal que mireu al voltant vostre