Qüestions de política sintàctica

Un dels maldecaps més grans de nois i noies, a l’escola, és l’anàlisi sintàctica. Sí, aquell embolic de fletxes que relacionen subjectes, predicats, objectes, complements i tota aquesta mena de coses. Aparentment, pot semblar molt complicat, però tampoc no n’hi ha per tant. Només es tracta d’entendre quins són i quina funció fan els principals components d’una frase. Cal, en primer lloc, saber discernir entre els conceptes de “subjecte” i “objecte”. És molt senzill. Per dir-ho de manera entenedora, el subjecte és el component de l’oració al qual s’atribueix l’acció del verb; l’objecte, en canvi, el component que en rep aquesta mateixa acció. Podem dir, per tant, que en una frase com “la canalla menja bròquil”, “la canalla” és el subjecte i “bròquil”, l’objecte.

De vegades pot ser útil tenir en compte que el subjecte concorda en nombre amb el verb. És a dir: un verb en singular exigeix un subjecte en singular; un verb en plural, un subjecte en plural. Ho podem veure en aquestes frases: “el tribunal prohibeix la consulta” / “els jutges prohibeixen la consulta”. Aquesta concordança, en canvi, no la trobem en el cas de l’objecte. És per això que podem dir que “el fiscal presenta una querella” o “el fiscal presenta moltes querelles”. Si ens hi fixem, ens adonarem que un mateix fiscal –subjecte– pot presentar una o diverses querelles –objecte– sense que es produeixi cap canvi en el resultat.

Podria semblar, a partir dels exemples que hem vist fins ara, que el subjecte ha de ser sempre humà i que l’objecte, en canvi, no pot tenir aquest atribut. No és cert. Fixem-nos, si no, en aquesta frase: “els col•legis electorals reuneixen milions de persones”.

Un dels moments més interessants i complexos és quan un determinat objecte passa a ser subjecte. En una oració com “l’Estat oprimeix la ciutadania”, “l’Estat” és el subjecte i “la ciutadania”, l’objecte. Si hi donem el tomb, però, ens podem trobar que “la ciutadania desobeeix l’Estat”. En aquest cas, “la ciutadania”, convertida en subjecte, és la que executa l’acció que indica el verb. I això no hi ha cap complement circumstancial que pugui canviar-ho. El fenomen del canvi d’objecte a subjecte pot arribar a formar frases com aquestes: “el poble desobeeix les ordres que considera injustes”, “el poble fa el que li ve de gust” o, fins i tot, “el poble engega l’Estat a pastar”. Vaja, que si declarem que el subjecte és “el poble”, el poble decideix.

Sí, la lingüística és una ciència molt complicada; al final, però, si t’hi esforces, en treus l’entrellat.