Les enquestes de la por

Les eleccions britàniques acaben de demostrar quant importants son les enquestes. Però no les enquestes objectives sobre temes concrets sinó les enquestes d’intencions, conegudes en aquest cas com d’intenció de vot, que recullen impulsos, propòsits, voluntats, etc.. que desprès, a l’hora de la veritat, es concreten seguint el que s’ha manifestat... o no. Perquè les enquestes no comprometen a res a qui les contesta i, per tant, tot queda a expenses de la seva voluntat de respondre honestament allò que li pregunten.

Aquestes enquestes, però, tenen o poden tenir un efecte col·lateral. Poc desitjable per la veritat però absolutament important per qui depengui del seu resultat. La capacitat d’influir sobre aquells que no s’han plantejat la solució de la pregunta/problema, però que estan cridats a dir-hi la seva. Ja sigui a través de les trucades a la cadena de televisió per decidir qui és expulsat del nirvana dels personatges mediàtics, o a través dels vots a les urnes que trien qui formarà part dels Parlaments, Ajuntaments i organismes que ens governaran. Uns jutges/electors que emetran el seu vot en funció del que els hagi dit l’enquesta i la campanya mediàtica que sol anar-hi associada i que, per tant, esbiaixaran els resultats de la ciutadania pensant que decideix el seu vot només en funció de les seves pròpies opinions responsables. Aquelles que els promotors de les enquestes declaren buscar per damunt de tot mentre es dediquen a cuinar-les.

Reflexionem sobre el que deien les enquestes i el que han acabat dient les urnes aquesta setmana a Gran Bretanya (que no a Anglaterra com diuen alguns). Hi havia unes enquestes als mitjans de comunicació que auguraven un empat tècnic entre laboristes (que superaven els 239 escons que tenien des de 2010) i conservadors (que perdien alguns dels 316 del mateix 2010), i que donaven al partit minoritari dels liberals demòcrates el poder de decantar la balança cap un o altre costat malgrat baixar una mica dels 57 escons que tenien. Unes enquestes que, pel que s’ha vist en els resultats, van posar la por al cos als electors britànics. Una por probablement promoguda per l’europeisme dels laboristes i una certa malfiança en la capacitat dels euroescèptics per donar-hi resposta. Sobretot veient com Cameron, en plena campanya, va ser prou hàbil com per treure a escena el seu compromís amb el referèndum per sortir de la UE.

Resultat. Cameron no només no cau en escons sinó que en guanya 18 i es fa amb la majoria absoluta. Milliband no sols no puja sinó que en perd 29. Clegg, el líder dels liberals demòcrates, s’ha de conformar amb 8 escons. I Farage, cap de llista dels euroescèptics, no aconsegueix ni revalidar el seu escó. Conclusió. La por ha triomfat.

Però hi ha una excepció a la norma. Un vers perdut que trenca aquest esquema i que a nosaltres ens interessa especialment. El vers escocès. Perquè el partit d’Alex Salmond, al que les mateixes enquestes pronosticaven un futur magre, ha acabat aconseguint un increment més que espectacular, passant dels 6 escons que tenia a 58 dels 59 que es disputaven en el seu territori (d’aquí la diferència que feia entre Gran Bretanya i Anglaterra). Tot sembla indicar doncs que allà la por no ha guanyat. Que l’estratègia més o menys planificada de Cameron a redós de les enquestes no ha tingut els mateixos efectes que a Anglaterra.

Fins i tot que ha obtingut els contraris. I la causa potser hauríem de buscar-la en el referèndum escocès. En la constatació que la por que els va apartar del 51% dels vots favorables a la seva independència fou una gran enganyifa. Com ho han estat les promeses d’autogovern de Cameron de l’endemà del referèndum. Promeses que, per cert, el líder conservador es va afanyar a renovar quan encara no tenia la majoria absoluta i, per tant, depenia de pactes i coalicions.

La comparació amb Catalunya i Espanya és inevitable. Aquí, el PP juga també a espantar la ciutadania, de la mà de les enquestes d’intenció de vot. Unes enquestes que pugen i baixen com el Dragon Kahn, però sospitosament sempre a favor del partit que mana, és a dir del PP. Perquè el que era un creixement sense aturador de Podemos i una caiguda en picat de PP i PSOE, s’ha acabat convertint en un empat tècnic quan just ha començat la campanya electoral de les municipals. I a partir d’una enquesta feta abans del daltabaix intern de la formació de Pablo Iglesias i de les eleccions andaluses. Un canvi de tendència que posa la mosca al nas de la ciutadania pensant, que veu en tot plegat els primers fruits, els primers efectes col·laterals, de la campanya engegada pel govern central. I que té el seu reflex més preocupant, en clau catalana, en l’enquesta de la por de La Vanguardia que certificava que, com a Escòcia a les darreries de la campanya del seu referèndum, el no superava al sí per primer cop en molt de temps.

I clar, el més fotut de tot és que aquesta guerra de nervis, aquesta campanya de la por que ha començat ara, no es resoldrà ni el dia 24 d’aquest més, ni probablement el 27 de setembre amb les somniades eleccions catalanes. Caldrà esperar que els que ens volen atemorir es cansin de jugar al gat i la rata amb nosaltres i convoquin les generals. Amb permís d’Andalusia, on comença a planar el fantasma de la repetició dels comicis autonòmics.

Compreu til·la, feu-me cas.