El discret encant de les coses autèntiques

Hi ha un tipus de polític català que és d’un material ben curiós. Després de menjar-nos l’orella un parell d’anys ben bons amb el dret a decidir, quan tenim la cita amb les urnes, precisament per decidir, en aquest cas, els governs dels nostres municipis, llavors ens diu que no, que no és això, que hauríem de votar pensant en una altra cosa.

D’acord, concedim-ho, siguem ben intencionats fins al punt de la ingenuïtat i anem a les urnes pensant en la independència o en la indissolubilitat de la pàtria o en un capgirament absolut del món o de la vila, cadascú amb la seva dèria. Inevitablement el que tindrem el dia vint-i-cinc seran alcaldes. Alcaldes que hauran de gestionar el seu municipi amb els recursos legals i econòmics de què disposin. És el que hi ha. Per més que algú cuidi la vinya, que pregui, que sospiri o que recorri a la màgia negra, el que n’obtindrà serà raïm. Potser seria millor d’una altra manera, potser sí, però això és el que succeirà per més que gesticulem, que fem proclames grandiloqüents, que somiquem o que marquem paquet.

Assumir la realitat és un repte per a aquest estrany espècimen polític. Potser és que li manca humilitat per reconèixer que, si tot va bé, li caurà a sobre un marró considerable sense les fastuoses repercussions que sembla somniar. S’haurà de conformar modestament en procurar ser útil a la gent. Em sap greu. És possible que aspirés a sortir als llibres d’història com un dels emancipadors del poble, com un llibertador immortalitzat a cavall a la rotonda d’entrada al seu poble. La realitat serà més dura. Li tocarà servir. Servir a gent modesta, normal, aquells que els costa arribar a final de mes, aquells que voldrien treballar, els qui voldrien mantenir casa seva... I ho haurà de fer amb pocs recursos, molt pocs. I donant la cara cada dia quan passegi pel carrer i se’ls trobi a la parada de l’autobús. Ho lamento per ell. Ha equivocat el seu camí.

Clar que potser algun d’aquests individus voldria que no penséssim en res d’això. Voldria que penséssim en coses romàntiques, grans, agosarades, que miréssim els estels i, amb sort, quan ensopeguéssim amb un carrer mal pavimentat ja seria després del mes de maig. O del setembre.

Reconec que no sóc la persona més somiatruites del món. Podria tenir un discurs més d’acord amb el que resulta agradable de sentir, més captivador; però per mi, la realitat té el discret encant de les coses autèntiques. Buscaré algú que pensi a eliminar barreres arquitectòniques, o en plans d’ocupació, o en transport públic o en oportunitats de formació. I si a algú li sembla poca cosa, que provi amb el romanticisme.