Guanyar i governar

Fins ara, amb el bipartidisme, la cosa era relativament fàcil. S'anava a les eleccions i els dos partits hegemònics tenien clar que només els podien passar dues coses: Que guanyessin per majoria o que perdessin, també per majoria, però en aquest cas, del contrincant. De la seva mitja taronja. Una dualitat que reforçava la correlació entre guanyar i governar fins el punt de fer-nos creure que una i altra eren indissociables. Com l'ombra i el ruc.

Però la presència de partits minoritaris, complicava una mica les coses. Permetent variants. La primera variant -viscuda tres o quatre cops a nivell estatal- era automàtica. El guanyador per majoria absoluta feia govern i es posava a treballar pels propers quatre anys. La segona era una mica mes complexa ja que la manca de majoria absoluta del guanyador requeria acords amb alguns dels grups que, des de la democràcia, esgarrapaven també els seus vots, perfectament conscients però de la seva incapacitar per ser cap de lleó i que, per tant, la seva única via cap al poder era convertir-se en crossa d'un soci gran que fos momentàniament dèbil. Acords que, inicialment, es feien per afinitat ideològica i que, per tant, beneficiaven als partits de centre que només havien de decantar-se una mica cap el costat que fos per construir el discurs de defensa d'un pacte que probablement molts dels seus militants no veien amb bons ulls. Però, amb el temps, aquells pactes van anar esdevenint pactes d'interès. Inicialment per renovar escenaris de poder encartonats però amb indicis cada cop mes clars de connivència d'interessos, com la realitat ha acabat demostrant en alguns casos recentment descoberts de corrupció on la fidelitat a les idees sembla haver passat a segon terme de forma evident.

Ara, la situació sembla haver canviat radicalment. I no per un retorn generalitzat i sincer als principis ètics de seguir les ideologies del partit en què es milita, sinó perquè l'escenari polític ha evolucionat cap a la diversitat i el multipartidisme. Posant forces que d'entrada es tenien per residuals o efímeres, a nivell de les històriques. De les fundadores de la nostra democràcia.

I clar, ara ja no son les forces poderoses del bipartidisme les que trien la seva parella de ball. Ara, amb els nous temps i els nous ritmes, s’obren altres opcions. La primera, la de ballar en solitari, és a dir, governar em minoria aprofitant les divisions de l’oposició. Una opció a la que fins ara s’apuntaven exclusivament els poderosos, convençuts que els petits acabarien, tard o d’hora, venint a menjar a la seva mà i, per tant, donant-los la majoria inicialment negada i tan còmode de gestionar. Cert que a canvi d’algunes concessions. Però, com ara s’ha demostrat, el poderós tenia clar que allò que avui, en minoria, donava, demà, quan tornés la majoria absoluta, ho prendria. O no és el que està fent el PP amb Catalunya i fins i tot amb les autonomies?

La segona opció, premonitoriament encetada pel nostre tripartit, és la de fer un pacte a varies bandes. De ballar una sardana. Una opció que als partits grans els ha caigut com un gerro d’aigua freda, acostumats com estan al ordeno y mando o, com a molt, al pacte entre dos en base a rebre X a canvi de Y. Ara els cal fer el mateix però a més bandes. Rebent X a canvi de Y però sense que els altres membres del pacte es molestin per la transacció. Un plantejament que els simplistes defineixen com repartir el pastís, però que no sembla que es pugui explicar de forma tan simple. Perquè en aquest aiguabarreig entre les forces històriques majoritàries i les noves forces, ara també majoritàries, sembla que n’hi ha algunes que juguen de debò. Que han fet de l’ètica –no la interpretada pels majoritaris que parlen de transparència però posen demandes quan surt publicada la seva declaració de renda, sinó la ètica pura- bandera. L’ètica no interpretada i, per tant, opinable i discrepable.

I clar, en aquest context es podrà acusar de demagògia que Ada Colau contraposi el World Mobile Congress a les beques menjador, però tots ens hem omplert la boca contraposant el mundial de Qatar futbolístic a l’explotació dels treballadors de la construcció en aquell país.

Per tant, potser ja va essent hora de dir les coses pel seu nom. I acceptar que guanyar i governar no son dues fitxes de domino que cauen en cadena. Si més no, mentre considerem que guanya qui treu més vots que el contrincant. No ens enganyem, guanya qui pot acabar imposant les seves idees, el seu programa.

Per tant, sempre que hi hagi un pacte, no hi haurà guanyadors absoluts. Com a la lliga, ningú guanya tots els partits que disputa. Guanya (i governa) qui acaba tenint més punts.