La travessa del desert

Els més optimistes veuen en la situació política actual, la natural aturada posterior a la celebració de les eleccions municipals. La pausa per recompondre el mapa polític i seguir avançant en aquest nostre camí cap a la terra promesa d’una democràcia millor i més atenta a les necessitats dels ciutadans. Els més pessimistes hi veiem un nou episodi de desconcert. L’enèsima pèrdua de papers i mapes en un moment que, curiosament, tothom parla del seu full de ruta i mentre tot sembla indicar que molts no saben cap on van.

Perquè, a nivell global, els partits polítics semblen haver perdut el rumb. Uns per problemes de lideratge intern i altres, just al contrari, per un excés de lideratge intern. Mentre els grans partits estatals es debaten entre la manca evident de lideratge de Mariano Rajoy i el lideratge més que dèbil de Pedro Sánchez, els nous partits emergents han de lluitar contra els personalismes omnipresents de Pablo Iglesias i Albert Ribera. Uns personalismes que, si pensem en el cas de la UPyD de Rosa Díez, no semblen augurar res de bo. Una situació global que alguns extrapolen a Catalunya tot fent-ne un paral·lelisme amb els problemes de lideratge d’Artur Mas, aparentment debilitat per la seva pugna, somorta però contínua, amb Oriol Junqueras, i el personalisme de Josep Anton Duran i Lleida, convertit en factòtum d’una UDC que mostra cada dia més símptomes de descomposició interna tot i les declaracions contínues de cohesió sense fissures.

Al costat d’aquesta situació de relativa paràlisi i d’evident desconcert, hi ha un dia a dia que els obliga a prendre decisions. La més evident i urgent, la de constituir els ajuntaments aquesta propera setmana. I aquí arriba la gran paradoxa. Mentre als pisos alts de l’edifici democràtic regna el desconcert, a les plantes baixes, als ajuntaments, cal prendre decisions. Perquè aquí tot el peix està venut i els partits estan obligats a fer cistells durant els propers quatre anys amb els vímets que van aconseguir el 24 de maig.

Recordeu que aquí no hi ha la possibilitat de repetir les eleccions o d’avançar les properes. Hi ha el que hi ha.

De moment, el que hi ha és un gran nombre d’alcaldes i regidors en minoria majoritària que han i hauran de fer mans i mànigues per poder gestionar els seus ajuntaments amb un mínim de coherència i responsabilitat. Un fet que probablement expliqui, al marge de les necessitats inherents als pactes, les moltes dimissions i renuncies que s’estan produint i que fins ara, costaven tant d’obtenir. Només cal veure com el PP de Madrid ha canviat radicalment d’estratègia tot empaitant el somni quasi impossible de seguir remenant les cireres d’aquella comunitat i la seva capital. Un partit on dimitir era un verb impronunciable i renunciar a alguna prebenda una acció prohibida, cessa consellers a les 24 hores de ser imputats i no dubta en oferir un tots contra Podem sense condicions a les demès forces polítiques i per la boca ni més ni menys que d’Esperanza Aguirre. Disfressant-ho, això sí, de generositat i altura de mires encaminada a no deixar Espanya en mans d’uns indocumentats sense experiència. A un pas d’invocar el record del 1932 i la guerra civil.

Però, agradi o no, això és el que hi ha. Una paràlisi o, segons es vegi, un deambular sense rumb com el que va fer el poble jueu en el seu èxode cap a una terra promesa que ningú sabia on era però a la qual estaven convençuts que havien d’arribar un dia o altra. Perquè un dia havien tornat uns exploradors amb uns grans gotims de raïm i parlant de fonts de llet i mel. Com aquí vàrem saber un dia que existien unes coses que es deien democràcia i estat del benestar perquè algú les havia vistes. I que calia seguir caminant cap a aquella utopia, cap a aquella Itaca somniada.

Que ningú esperi res abans del 27 de setembre –si finalment hi ha eleccions a Catalunya, digueu-me incrèdul- o fins i tot abans de les eleccions generals espanyoles que aneu a saber quan convocarà Rajoy. Hi ha encara massa tactisme i poca generositat en els partits polítics que remenen les cireres, i massa indefinició i poca experiència en els nous partits que han capgirat la situació i aspiren a agafar el timó del nostre futur. Només cal veure el vodevil de l’alcaldia de Barcelona per entendre per on poden anar les coses. Per tant, paciència i a seguir caminant. Encara que, de moment, cap dels nostres caps d’expedició estigui en condicions d’explicar-nos massa bé cap on anem.