Europa posa fronteres

La vella Europa es conjura per fer que Grècia pagui els seus deutes, els apliquen mesures de reducció dels pocs –ínfims- dels drets socials que encara tenien els grecs. La capitulació de Tsipras segurament passarà a la història com una taca negra en la trajectòria de la construcció d’Europa, sobretot per determinada prepotència amb que s’ha actuat, per les dues parts certament, però molta més per part dels estats creditors. Però aquesta unitat europea no s’ha vist per enlloc amb el tema de la immigració.

Sembla que pel diner hi ha capacitat d’unitat i, no, en canvi, per actuar davant el drama de la immigració.

Són lacerants les imatges que es van veient aquest dies a tots els informatius, gent desesperada que arriba, no tots tràgicament, alguns moren en l’intent, -cal deixar-ho clar-, a les costes de Grècia Itàlia o Espanya, gent que fuig de territoris en guerra, que fuig de les malvetats de l’estat islàmic o que simplement desitja viure la vida una mica millor amb un certa esperança.

La resposta dels estats europeus és certament decebedora i només sembla haver reaccionat, i encara, quan Anglaterra –Cameron parlant de que els turistes anglesos no podran començar les vacances- i França han aixecat la veu, mentre el drama del mediterrani fa temps que va i poca ajuda i solidaritat ha rebut de la resta de països europeus  

Cal tractar el tema amb tota la seva complexitat, sense caure en el fals bonisme que representava “els papers per tothom” que segurament podria ser una solució amb el concurs europeu global, però sobretot  fugint de l’alarmisme populista que alguns de manera xenòfoba intenten explotar. Caldria evitar que hi hagi comportaments com els que vam observar en algunes ciutats en la campanya de les municipals passades en que la immigració era presentada com el detonant dels mals de la nostra societat, sembrant confusió, alarma i desconfiança. La responsabilitat social és clau en aquest tema i sobretot el paper de les administracions i associacions cíviques que poden ajudar des de la proximitat a crear els espais adequats per la cohesió social amb el respecte a la diferència en el marc d’uns referents propis.

Al nostre estat la llei reconeix de bon principi que som un país d’acollida però cal dir que aquesta realitat i sentiment en moments de crisi com els que vivim cal reforçar-la ja que s’han generat algunes actituds que, estant soterrades en moments de bonança, poden aflorar en qualsevol moment i ja hem vist la retallada de prestacions socials a alguns col·lectius. Que ha aplicat el govern del PP. I precisament la llei que es va aprovar fa un anys pretenia orientar-se cap un clar sentit de la igualtat de drets com a persones i millorant alguns aspectes pocs clars de la normativa actual i millora substancialment les directives europees sobre immigració que endurien sensiblement algunes de les condicions sobre aquest drets de les persones.

I és evident que el repte llençat per la immigració no te fàcil resolució, segurament cal tractar-ho amb un cert realisme i cercar allò que d’oportunitat té per comptes de criminalitzar-ho com sembla que es vol fer en alguns indrets d’Europa. Es poden aixecar les tanques que es vulguin a Ceuta i a més posar-hi ganivetes com ha fet el nostre ministre de l’interior, els soldats hongaresos posen fil ferrats a zones frontereres i, a França blinden el pas de Calais i el gendarmes delimiten zones d’ubicació dels immigrants i els anglesos de Cameron, més sibil·linament, potencien la delació o perseguiran a qualsevol que faciliti hostatge o feina als immigrants que arriben a les Illes Britàniques. Cameron ho descriu com un plaga  i la seva ministra de l’interior diu que no cal fer cap operació de salvament a la Mediterrània per evitar l’efecte crida..... Sobren els comentaris

Però realment l’actitud de Cameron i Anglaterra és d‘un cinisme brutal. Un país que al llarg del segle XIX, i en el mateix XX van mantenir un potencial, directament o a través de corsaris, colonialista com ningú, espoliant les riquesa de molts territoris ara vol negar que es puguin sol·licitar permisos d’asil i de residència, permisos que són molt menys que els que assumeixen altre països que no han tingut cap mena de potencial colonialista.

Però hi ha dues dades que posava damunt la taula el politòleg Carles Carnicero, que  posaven  de manifest, per una banda, que en un informe de Càritas de França el nivell d’immigrants que hi ha a Calais tenen un perfil d’alts nivells d’estudis de formació o bé joves amb disposició de cercar treball per millorar les condicions, per tant de plaga res. I, per altra banda, la immigració fruit de les guerres a l’àrea de l’orient i a la mediterrània no arriba al 15 % del refugiats, mentre altres països en vies de desenvolupament assumeix la resta, el 85 % de les migracions en condició de refugiats. Dades que cal tenir en compte.

No hi ha barreres que puguin aturar a les persones que han de lluitar per la seva vida, per la seva supervivència física ni les barreres físiques ni les barreres d’endurir les lleis i la persecució, la realitat és que continuaran arribant persones mentre no hi hagi unes condicions igualitàries amb major o menor grau de pau i prosperitat en els països d’origen.

La solució repetim no és fàcil però segurament Europa hauria d’abordar conjuntament i concertadament el repte que té plantejat, i tenir més sensibilitat per gestionar la reubicació d‘aquestes persones -persones, no només immigrants ni plagues i per tan amb drets- les polítiques d’inversions en els llocs d’origen previ a la pacificació d’uns territoris carregat d’interessos econòmics, també europeus, i bones polítiques de veïnatge.

Mentre els diners, els capitals circulen lliurement arreu del món els estats posen traves a les persones. Trista paradoxa, però real.