L'ou o la gallina

En el fons, el debat que omple aquests dies la política interna espanyola reprodueix el vell dilema filosòfic de saber si primer va ser l’ou i desprès la gallina o si per obtenir l’ingredient bàsic per fer una truita fou necessària primer l’existència de l’ocell. Ignorant, pel que sembla, que ja fa temps que la ciència, aliena al creacionisme màgic que feia sorgir la gallina o l’ou del no res, va demostrar que ambdues coses s’havien anat conformant conjuntament. Tot evolucionant. Concepte racional, aquest d’evolució, que ara la majoria sembla que s’entesten en negar, tot contraposant constitució i legalitat (ou i gallina). Talment com si el consens del 1978 hagués suposat la creació d’un estat a partir del no res i no el canvi de règim que fou. Un canvi de règim que calgué fer des de la limitació de possibilitats que suposava la situació política existent, però també des de l’entusiasme que sentia una població que, desprès de més de “40 años de paz”, intuïa que una nova realitat era possible.

Ara, quan ja sembla absolutament evident que aquella sortida no fou “la sortida”, sinó una de les sortides possibles d’aquell moment, la pressió de la gent, sobretot des de Catalunya, ha obligat als partits a acceptar el debat sobre la reforma d’una constitució que, fins fa quatre dies, els que tenen la paella pel mànec declaraven inamovible i fixa en l’espai i el temps com les taules de la llei de Moisés.

Ara, ja son molts els que s’apunten al carro. Però ho fan des de l’eufemisme. Des del concepte poc clar que, això sí, incorpora sempre el prefix re-. Un prefix que, segons el diccionari, indica repetició. Reforma, revisió, relectura, reinterpretació, replanteig, repensar, reformular, reajustar o retocar son alguns dels conceptes que els diversos partits polítics han posat damunt la taula. Cadascun amb els seus matisos, les seves diferències i també, perquè no dir-ho, les seves trampes dialèctiques. Però tots amb la idea implícita comú de repetir, fil per randa, aquell procés i, per tant, de negar més o menys explícitament que estem davant d’una nova situació, d’uns nous temps que requereixen, probablement, una nova forma d’afrontar el repte, donant-hi solucions que poden ser noves. Evolucionades. Perquè convé recordar que, quan els dinosaures van demostrar la seva incapacitat per mantenir la supervivència a la terra van sorgir, fruit de l’evolució, els mamífers que resolgueren el problema a base de tenir la sang calenta i ser més petits. Una opció fins aleshores desconeguda  però que demostrà ràpidament la seva validesa.

I aquesta negativa, més o menys generalitzada entre els partits, a explorar noves vies, pot acabar passant-nos factura. Deixant-nos novament al marge d’una realitat que evoluciona pel seu compte. Fent-nos anar a remolc de la situació en comptes de dirigir-la i dominar-la.

De moment, les postures dels partits polítics, autocondemnats a ser els que decideixin el rumb de la nova situació política i social, basculen entre els dos extrems del dilema de l’ou i la gallina. El que simbolitza el PP i que busca adaptar la realitat del 2014 a una constitució inamovible, i el que representa el PSOE i que intenta adaptar la constitució a la realitat del 2014. Dues posicions que tenen, però, una gran trampa. Perquè consideren realitat del 2014 la que ells volen, no la que realment és. Potser per això, uns i altres es neguen a fer aquell o aquells plebiscits que s’haurien d’haver fet el 1978 per saber, per exemple, si els espanyols volien monarquia o república, laïcisme o confessionalitat, estat centralitzat o federal, etc.

I clar, des d’aquesta trampa, redueixen el debat i l’abast de la reforma constitucional a una operació d’imatge basada en la pretesa modernització de la monarquia que suposaria derogar la variant de llei sàlica que compartim amb Gran Bretanya. A un replanteig de l’organització de l’estat en base a una recentralització que, formalment, respecta d’entrada l’estat de les autonomies però que posaria les estructures territorials sota la disciplina de l’estat central (límit de despesa, control de funcionament, possibilitat de suspensió...) tot reproduint el model alemany dels homes de negre que Europa aplica als països amb problemes. I finalment a una recuperació de competències per part de l’estat central (educació, sanitat, benestar social...) que deixaria les autonomies en poc menys que simples delegacions de govern. Un planteig que demostra clarament que els nostres polítics opten clarament per defensar la preminença de l’ou per damunt de la gallina. De la constitució actual –i la legalitat que se’n deriva- per damunt de la voluntat popular.

Per això jo, en tant que biòleg, em declaro novament partidari de la teoria de l’evolució. I defenso que les dues coses van lligades i s’haurien de valorar conjuntament. Ni els pares de la constitució tenien el do de la infal·libilitat ni els partidaris del 15-M, de l’independentisme, de la sostenibilitat econòmica o de l’autogestió son tots uns il·luminats. El món és el que és i les solucions han de tenir-ho en compte. Sense que el passat sigui un llast ni els interessos actuals un impediment. El pensament, les solucions, no son l’eina per resoldre allò que ja ha passat sinó l’estri destinat a afrontar el que encara no ha arribat. La gallina no fou una invenció de l’atzar sinó una resposta a la cada cop més evident manca d’adaptació dels dinosauris a la realitat.