Les fràgils paraules de Júlia Costa

Júlia Costa i Coderch (Barcelona, 1948), és mestra i llicenciada en Humanitats. El seu ventall com a escriptora és ampli: escriu novel.la, narrativa i poesia, i és una blogaire molt dinàmica i fèrtil. Té en marxa diversos blogs culturals, el més conegut del qual és La panxa del Bou.

Les fràgils paraules (Ushuaia Edicions) és el seu darrer llibre de poemes publicat i es presenta amb una coberta que reprodueix una aquarel.la feta per la mateixa Júlia Costa, a qui també li agrada expressar-se plàsticament.

En la talaia dels anys, Júlia Costa amanyaga un gavadal d’experiències vitals que en aquest llibre es van desplegant com estampes d’un antic llibre japonès. Aquests poemes, escrits en forma de sonets, poesia lliure, haikus o formes de cançó tradicional, esdevenen, per posar un altre símil, com fotogrames d’una pel.lícula. I de la mateixa manera que aquestes imatges donen fe de vida –la vida de l’autora- també es converteix en una panoràmica d’una part ben significativa de la història quotidiana del nostre segle XX.

La nostra generació ha vist desaparèixer tants oficis, per exemple, com n’ha vist estrenar-se de nous. L’ull atent de la poeta va desgranant, poema a poema, el pas del temps, els canvis monumentals de la nostra civilització accelerada, els valors de la nostra infantesa posats en entredit, l’imaginari dels nostres anys joves presents ja només a través del record o en la fragilitat de les paraules d’un poema. I entengui’s fragilitat per efímer, perquè així és la vida. I entengui’s també fragilitat per suavitat, gracilitat, sense estrips en les vestidures i sobrietat a força de posar consciència. Aquesta és la manera com la poeta Júlia Costa diu la seva experiència en aquests poemes de maduresa.

El seu món cultural de referència es fa evident en alguns poemes. En el primer poema de Les fràgils paraules trobem que ens anuncia que hi ha un racó que li pertany en una clariana antiga en un bosc ben proper. A mesura que avança el poema endevinem els passos de la caminant que travessa una selva obscura com la que hi ha a l’inici del primer cant de la Divina Comèdia del Dant.

I juntament a estampes o fotografies d’escenes dels carrers, ja siguin del seu barri estimat, ja siguin d’altres indrets igualment apreciats, trobem estampes íntimes, com el Cant espiritual per al nou segle, en clar diàleg amb els diversos cants espirituals de la nostra literatura, des de Jacint Verdaguer, passant per Joan Maragall i Josep Palau i Fabre i arribant fins a David Jou. Júlia Costa ens ofereix un cant espiritual que lloa la vida quotidiana, que canta les coses properes, les bones i les que no ho són tant, però sense renunciar a viure res, que tot és lliçó i oportunitat per repartir els pans i els peixos de la vida. I encara que la vida a vegades es presenti dramàtica o sigui tan breu –‘si nostro Senyor no se’ns endugués no en tindríem mai prou’, deia una velleta que coneixíem a casa-, val la pena viure-la minut a minut, regraciar-la i esperar-ne llum i civilitat per al futur. D’aquí ve que la poeta s’adreci al nou segle amb el seu cant.

Hi ha estampes, fotografies i escenaris, en aquests versos de Júlia Costa, que alguns de nosaltres hem viscut. El de la nevada del Nadal del 1962. O el mes de Maria. O les ràdios marca Telefunken. O els jocs de la infantesa, com la xarranca o saltar a corda. Júlia Costa clou el seu aplec de paisatges que ho són del pas del temps i de les estacions, però que són també paisatges humanitzats: odes als polígons, als barris, cants a les dones de fer feines o als pobres soldadets, o a les tardes de diumenge al Clínic. Júlia Costa corona Les fràgils paraules amb una petita col.lecció de poemes del cicle nadalenc amb els quals, en aquests darrers anys, l’autora ha anat felicitant parents i amics. Passen els àngels de la vida, escriu en un d’aquests poemes de Nadal. Però no s’enganyin les lectores i els lectors: hi ha una dimensió de la realitat, la poètica, on àngels i versos canten allò que d’etern té l’efímer.