Finalment

Per fi, els que ens fiem més de les matemàtiques que de les intuïcions o els sondejos podem començar a fer números i a discutir a partir de dades reals i no de les suposicions més o menys fundades dels que es consideren en possessió de la veritat.

Perquè, d’entrada, o s’ha de ser molt tossut o força malintencionat per no acceptar que, en unes eleccions on hi ha hagut gent que ha vingut des dels EEUU per poder exercir el seu dret a vot el passat dia 27, hi hagi gent que no ha pogut votar. Si més no en quantitat significativa. I per tant, haurem d’acceptar, amb tot el dolor del meu cor, que un de cada quatre ciutadans passa de les eleccions catalanes i del repte independentista com jo passo dels resultats de Gran Hermano 16. És una pena, però ho hem d’acceptar. I seguir avançant fins que la realitat ens demostri que la situació ha canviat. I dic fins que ens ho demostri, no fins que algú digui que li sembla que probablement hi ha hagut un canvi. Potser ja seria hora que reclaméssim realitats i no suposicions. Més plebiscits i menys enquestes.

Acceptat això, podem fer una passa més. Acceptar que, de la mateixa manera que hi ha qui passa olímpicament del deure (jo ho entenc així) d’anar a votar i opinar sobre els temes que l’afecten, hi ha qui, quan el posen davant d’un dilema, opta honestament per abstenir-se o acollir-se a una opció que no dona la raó a cap de les dues cares del dilema. Si ara em fan votar sobre l’existència o no d’activitat sísmica a Plutó –tema suscitat entre els científics en els darrers mesos- us haig de confessar que no m’apuntaria ni al sí ni al no. Simplement em quedaria amb els que reclamessin tenir més informació o destinar els recursos de la cursa espaial a la lluita contra la pobresa. Per tant, ens cal acceptar l’existència d’una tercera opció. I demanar que cap de les opcions contraposades pel dilema faci la trampa de dur-nos al seu terreny per engruixir la llista de partidaris. Acceptar que, en un plebiscit, els partidaris del sí i del no, del blanc i el negre, del sol i la lluna, de sortir o quedar-se, no sumen forçosament 100. Que hi ha gent que, honestament i per diverses raons totes respectables, es queda al marge. Reconeixent la seva incapacitat per decidir. I probablement acceptant democràticament el que, uns i altres capaços, acordin en funció dels resultats.

Dic això perquè de la lectura dels resultats de les eleccions d’aquest diumenge potser hauríem de treure tres conclusions molt simples.

La primera, ja esmentada, que un de cada quatre catalans no està interessat en el tema i, per tant, que no hauríem d’emprar mai més els cinc milions i pico de censats, i substituir-los pels quatre milions i escaig de votants. És massa rastrer, i completament fals, dir que com que el sí ha tret dos milions de vots, hi ha tres milions i mig de votants que estan del costat del no.

La segona, que el caràcter plebiscitari que alguns s’han entestat en atribuir a aquestes eleccions, no ha estat acceptat per tothom. I no em refereixo al PP i C’s, que l’han acceptat encara que per la via de la negació permanent, sinó a una colla de formacions que defensaven altres opcions i que, per tant, no haurien de ser fagocitades ni pel sí ni pel no. Si ho fem així, podem afirmar que, dels que han votat -mai de tots els catalans, insisteixo- la meitat (els quasi dos milions que corresponen a Junts pel Sí i CUP) s’ha decantat pel sí, una quarta part (PP i C’S amb una mica més d’un milió) pel no, i el quart restant (el milió de PSC, Si que es pot i Unió) ha optat, mai millor dit, per la tercera via que no és ni el sí ni el no, i que podíem definir com el “parlem-ne”.

La tercera, amb les mateixes premisses que la segona, ens permet afirmar que si en comptes de la independència parléssim del dret a decidir, les xifres serien encara més espectaculars. Llàstima que l’actitud ambigua del PSC ens impedeixi fer-ne la lectura absolutament plebiscitària.

Perquè el seu mig milió de vots es l’únic que, a dreta llei, no es pot assignar ni als partidaris del dret a decidir ni als seus negacionistes. Tot i això, podem constatar que dos milions i mig de dels quatre milions de votants (els partidaris del sí més Sí que es pot i Unió) es decanten per exigir-lo mentre el mateix milió de partidaris del no amplien la negativa a aquest àmbit.

La conclusió és clara. En un i altre cas -si acceptem la presumible i desitjable neutralitat dels “no plebiscitaris”- la majoria absoluta dels independentistes és clara. I no diguem la dels que exigeixen el dret a l’autodeterminació.

I si no us ho creieu, ara que ja tenim xifres fiables, podem fer una darrera passa. Com que els que es queden al marge no son ciutadans d’un altre planeta i, per tant, formen part del mateix col·lectiu, podem fer el que fan tots els matemàtics i estadístics. Extrapolar els valors. Si tenim dos milions de partidaris del sí i un milió de partidaris del no, la lògica ens portaria a distribuir el milió de “neutrals” de forma proporcional, és a dir, afegint-ne 666.666 als partidaris del sí i 333.333 als del no. I deixant al darrer “neutral” perquè faci els càlculs sobre si això és o no majoria suficient per reconèixer que la independència és el sentiment dominant entre els catalans a 28 de setembre del 2015.