Endavant les atxes...

El temps passa de pressa. I en política tot envelleix ràpid o queda superat una hora darrera l’altre.

Avui això és blanc i demà és negre

Ara no hi ha pacte i al cap de dues hores es signa un magnífic acord.

Avui no es parlen i demà som íntims amics.

La distància entre amics, coneguts i saludats creix i minva segons convingui. 

Ja ho hem vist, es carregaven la llista unitària amb arguments precisos i contundents i al final i va haver llista unitària.

Ara (quan escric això) Mas ho té difícil per ser president, però estic convençut de que Mas serà president. No sols perquè ha guanyat les eleccions i era el candidat de la llista guanyadora sinó perquè arribarà a tenir la majoria suficient per assolir la presidència de la Generalitat.

Però qualsevol afirmació que es faci pot quedar desmentida per la realitat i pels pactes necessaris per poder posar en marxa no sols pel procés i el que se’n pugui derivar sinó també el país que prou falta que li fa.

I val la pena valorar, en el temps de post eleccions, la participació que em sembla que ha demostrat almenys dues coses, l’enorme interès que hi ha hagut per aquestes eleccions i el caràcter d’eleccions plebiscitàries (concepte difícil de digerir en democràcia) que li han donat algunes forces. Certament la mobilització en moments de polarització de posicions. Batre un rècord de participació i augmentar gairebé 20 punt de participació des del 2010 és certament important per donar una major credibilitat i legitimitat als processos electorals i els seus resultats i les conseqüències que se’n desprenguin.

Ara comença el temps de diàleg, primer l’intern, els partits amb si mateixos per analitzar el perquè dels resultats siguin bon o dolents (així amb totes les lletres), diàlegs entre els mateixos partits, entre ells i amb la societat i també diàleg entre els governs respectius que sorgeixen de les eleccions. I diàleg entre la mateixa societat, i en aquest sentit el panorama del diàleg sembla realment impossible. Si es segueix la premsa publicada aquí i allà, la que es publica a Madrid, es constata una distància realment estratosfèrica en plantejaments i des de Madrid una certa agressivitat que no ajuda precisament al diàleg amb “finor i sense ansietat” que reclama i alhora ofereix Rajoy. Ja no es tracta del clàssic maniqueisme sinó que les bases sobre les que es fonamenten els comentaris i els arguments són tant allunyats que sembla impossible que hi hagi la síntesi necessària en tot procés negociador. I naturalment l‘opinió publicada pretén influir en l’opinió pública que en definitiva es la que dóna el seu vot als partits i segons el clima que hi hagi pot decantar-se clarament.  

Altres polèmiques que ja van minvant per inútils i perquè ara ja no tenen gaire sentit. Escons i vots?. Escons o vots? Aquí la polèmica segueix i seguirà, comptes de totes maneres i versions a gust de tothom, però aquest és un debat que ja no cal, perquè no hi ha sumes mimètiques del vot i dels escons. No vaig votar Junts pel sí, amb convicció vaig fer un altre vot, però no vull ser comptat entre els no, tinc clar que vull votar en un referèndum i vull votar que sí, per tant i el meu cas particular, anecdòtic si voleu, deu ser extrapolable d’alguna manera o altres casos semblants, per tant compte en com es fan les sumes i les restes.

I per una qüestió de vots, els del 9-N, que en el seu dia des dels cercles del poder central van ridiculitzar, s’imputa al President i a dues conselleres. Clar exemple de la politització més grollera de la justícia. Un problema polític no es pot resoldre per la via judicial, ni el resoldrà i en canvi el farà un “problema” més extens i més intens. Però la paradoxa està en que es vulgui imputar al President per haver facilitat una consulta que amb tots els inconvenients i mancances té com objectiu conèixer l‘estat d’opinió del país i en canvi aquí no passa res –generalitzant la incompetència es vol diluir la magnitud del desastre- quan per deficiència, negligències i alguna voluntarietat sembla s’ha privat del dret de vot a ciutadans catalans que viuen fora del país. On és ara la fiscalia, quan es neguen drets fonamentals a un seguit de ciutadans i ciutadanes?

En fi ens porta als temps de la celtiberia show.

Ha començat el temps de la negociacions per constituir el Parlament i per l’elecció del President, i ja sabem que les negociacions  volen discreció, tranquil·litat i molta, molta paciència. No seran fàcils perquè les paraules manifestades durant al campanya han estat molt contundents i ara serà força incomprensible que no es complissin. Potser és el problema de ser taxatius en fer afirmacions que després els resultats electoral haurien poder ser matisades.

I sembla que entre les posicions de la CUP i de Junts pel sí estan molt allunyades, per model de governança i també per alguns noms. Presidència coral, col·legiada i transversals demanem els de la CUP i  això o aixeca massa entusiasme, vaja cap ni uns, a Junts pel sí que intenten oferir formules novedoses però que respectin el marc legislatiu actual, marc que en el fons és el que pretenen saltar-se en algun moment del procés.

Converses llargues, converses amb alts i baixos, apropaments i reculades, res que no sigui habitual en qualsevol el procés de negociació. 

Avui un govern alternatiu és impossible.

Però l’acord del grup majoritari amb un altre grup que no sigui la CUP també caldrà estudiar-la, però segur que portaria algunes renuncies potser poc intel·ligibles pels votants d’uns i altres, però possible certament. I ja hem vist la posició de la resta de grups sembla que no volen entrar en el joc, almenys de moment si es donés el cas de que s’haguessin de tornar a fer eleccions ja veuríem si no hi ha canvis de posició.

Cal recordar que ara fa cinc anys el PSC va facilitar la investidura de Mas en una situació similar i després CIU va pactar la majoria dels temes importants amb el PP. Ara no serà així certament .

Però també seria difícil d’explicar i encara més d’entendre que la força guanyadora amb distància important sobre la segona, i sense una majoria alternativa possible, no pugues acabar obtenint la possibilitat d’investir president i governar encara que sigui amb minoria.

Tot obert avui -d’aquí unes hores potser ja tot haurà canviat- però malgrat tot endavant els atxes, que no hi ha temps per perdre.