President ordinari per a una situació excepcional

Ens trobem en una situació excepcional al Principat. D’aquí a poc es constituirà el Parlament sorgit de les eleccions del 27 de setembre, que no han sigut gens ordinàries. Plebiscitàries? Constituents? Plebiscitàries i constituents? El que no han estat, segur, són unes eleccions autonòmiques més.

CDC i UDC es van presentar per separat, i CDC es va presentar amb ERC i amb persones “de la societat civil”. El seu cap de llista va ser Raúl Romeva (ex ICV) tot i que van dir en campanya que el seu presidenciable seria el número 4, Artur Mas. Les entitats sobiranistes van donar suport “de facto” a aquesta coalició (Junts Pel Sí) malgrat que formalment donaven suport a les dues llistes explícitament independentistes (Junts pel Sí i la CUP-CC).

El resultat de les mateixes han configurat un Parlament majoritàriament sobiranista i, dins de l’àmbit sobiranista, amb una majoria de diputades que s’adscriuen socialment a l’esquerra.

És un fet a destacar que, des del 2012, data que marca un punt d’inflexió en les coordenades nacionalistes de CDC (i CiU), el suport electoral a aquest partit ha anat caient, malgrat es manté o s’augmenta el suport electoral a les tesis sobiranistes. Això denota un gir a l’esquerra dins de l’àmbit sobiranista.

El 2010 al Parlament hi havia, dels partits que actualment es defineixen com a independentistes, 62 diputats de CiU, 4 de SI i 10 d’ERC. El 2012 CiU baixa a 50, ERC puja a 21 i la CUP-AE n’obté 3. Ara, la coalició de Junts pel Sí n’ha aconseguit 62 (CDC 29 diputades, ERC 20, 1 de Demòcrates de Catalunya, 1 de MES i 11 independents de diferents sensibilitats socials), i 10 la CUP-CC.

Després de les eleccions, i d’acord amb aquests resultats, Junts Pel Sí i la CUP-CC han iniciat converses amb l’objectiu d’explorar un acord. Han començat per parlar del què, del com i del quan, però el que desperta més l’atenció de l’opinió pública i publicada és el qui, és a dir, qui ha de ser la persona que ostenti la propera presidència de la Generalitat.

En aquestes circumstàncies, i després d’uns dies d’alta pressió mediàtica, la CUP anuncia un silenci trencat en una conferència política on explica les matèries que posa sobre la taula de negociacions: Pla de xoc contra l’emergència social, punts de no retorn en quant a ruptura amb l’Estat espanyol, i inici d’un Procés Constituent popular i participatiu.

Diverses persones significatives de Junts Pel Sí han afirmat que respecte el contingut hi ha marge per a arribar a acords amb la CUP. Per tant, donen a entendre que el principal escull podria ser la investidura i insisteixen que el president ha de ser Artur Mas, malgrat que no era el cap de llista, perquè aquest era l’acord al que havien arribat les forces polítiques presents dins de JxSí.

La CUP, en campanya i després, ha dit per activa i per passiva que no investirà Mas perquè el situen en una etapa passada, la de l’autonomisme, i per les polítiques antisocials que ha aplicat el seu govern (recordeu quan afirmava que era el campió en retallar? O teniu en compte que encara avui s’intenten privatitzar serveis sanitaris?). En canvi, la CUP no ha dit mai que el president o presidenta no hagi de ser de la candidatura de Junts Pel Sí, atès que ha estat la força més votada.

La pressió a la CUP respecte a aquest tema (i no cap altra) no ha minvat, ni a les xarxes socials, ni a la premsa ni en tertúlies de tota mena. L’argument principal d’aquestes pressions és que la CUP te 10 diputades i JxSí 62. Sembla ser que això no dóna dret a posar sobre la taula qui ha d’ostentar la presidència, però sí que obliga investir Mas president sota amenaça d’esdevenir responsable que el procés descarrili.

Per què el nivell d’exigència i responsabilitat és proporcionalment més gran a la CUP que a la resta de forces polítiques? De quina manera ha d’assumir JxSí la responsabilitat de no aconseguir majoria absoluta?

Segons el meu parer, una coalició com la de Junts Pel Sí, en el marc d’unes eleccions pretesament plebiscitàries, justifica la seva fèrria lògica unitària en aconseguir majoria absoluta. De fet, si aquesta hagués aconseguit majoria absoluta, ningú qüestionaria que Mas fos president.

El mandat de la ciutadania ha estat precisament que no tingui majoria absoluta i, per tant, els resultats del 27S han de ser llegits des d’una lògica diferent on, sempre des del meu parer, han de prendre cert protagonisme la correlació de forces a l’interior de JxSí. I observo amb sorpresa, i certa decepció, la passivitat amb la que els actors interns diferents de CDC estan actuant en un moment tan excepcional com el present.

A uns i altres els vull fer arribar la reflexió que un moment excepcional i transitori com aquest (que ha de durar 18, 12 ò 10 mesos) amb un mandat molt concret i amb data de caducitat requereix un presidència també transitòria i excepcional, i que sàpiga llegir els resultats del 27S.

Crec que aquest paper el poden desenvolupar molt millor altres persones de Junts Pel Sí que no pas Mas. En quant als motius que em porten a pensar això coincideixo amb els de la CUP i, a més,  crec que cal fer una fidel lectura dels resultats electorals, que han fet virar encara més el procés cap a l’esquerra, cosa que s’ha de traduir en el què però també en el qui. De fet, Mas (i qui se n’ha apropat electoralment des de 2012), no ha deixat de perdre suport electoral, malgrat que el sobiranisme no ha deixat de créixer.

Tot i que hi ha diverses persones que podrien fer aquest paper (i tot i el desig de tenir la primera presidenta de Catalunya, que ja toca), cal tenir present que n’hi ha una que està millor situada que la resta, perquè en una situació ordinària seria el presidenciable (ordinalment parlant). Em refereixo al cap de llista de Junts Pel Sí, Raúl Romeva. No només té a favor ser el cap de llista (no només en la papereta, sinó també en mítings i debats electorals) sinó també el fet de ser d’esquerres i tenir una solvència política contrastada fins i tot en l’àmbit europeu. Per alguna cosa el deurien posar de cap de llista, no?

Moltes veus repeteixen que el pitjor és que no es pogués arribar a cap acord d’investidura i s’hagin de repetir eleccions.

Em sorprèn com algunes persones primer es van emprenyar amb la CUP quan no va acceptar d’anar en coalició amb CiU i ERC (ni els altres la proposta de llista única i ciutadana, sense polítics en actiu per la excepcionalitat del moment, que va anunciar Quim Arrufat) i després van veure positivament el fet que la CUP “recollia els vots independentistes que no votarien Mas”, i ara la critiquen ferotgement perquè no volen fer President Mas. De fet, algunes d’aquestes la fan responsable anticipadament de que s’hagin de repetir les eleccions. Crec que ho fan repetint missatges de mitjans i persones a l’orbita del propi Mas. A elles els pregunto, quin sentit tindria jugar el paper de “recollir el vot independentista que no votaria Mas” si després l’investeixes? Quina contribució faria la CUP al procés amb aquest posicionament?

Què seria pitjor pel procés independentista, que la CUP faci president Mas quedant-ne captiu del líder convergent i el seu pinyol, o que s’hagin de fer noves eleccions anticipades? No ho sé, però considero que el millor que pot fer la CUP és contribuir a cercar una persona de consens per a la presidència i, sobretot, posar damunt de la taula les mesures socials necessàries per afrontar l’emergència social que vivim, i unes mesures de ruptura i d’inici de procés constituent popular. D’aquesta manera es podrà seguir eixamplant la majoria independentista.

I en qualsevol cas, si s’acaben repetint les eleccions, Junts Pel Sí i els partits i organitzacions que la conformen no tindran tanta, sino més responsabilitat que la CUP, perquè són la força més votada, encarregada en primer terme de cercar els suports necessaris per investir la presidència i conformar govern, pactant i negociant (per tant, també cedint).

I el senyor Mas i els seus han de tenir en compte que una persona no és el procés, que en el moment present la millor contribució que pot fer al procés no passa per la presidència (que no és l’únic paper que pot jugar), i que si això arriba a bon port tindrà oportunitat de presentar-se com a cap de llista de CDC a unes eleccions on la ciutadania que vulgui el voti directament per la presidència de la República, del Govern o del que sigui.