Panorama de merda

Ja em disculparan l’ús d’un terme que usem habitualment en el llenguatge oral però que escrita causa una certa prevenció i encara costa de llegir.

Però sí, el panorama de merda és una realitat.

No faig referència al moment polític que donaria, com a mínim, per dubtar si també hi podríem aplicar el terme. No es tracta de parlar de la situació en la sanitat, en l’educació, en els desnonaments.... que donaria també per molt.

Es tracta d’una cosa molt més irrellevant però que causa molta molèstia.

Es tracta del recurrent, pesat i fatigant tema i que ha donat per molt, de les cagarades dels gossos als carres de la nostra ciutat. Que són moltes, diverses i diferents.

Només cal donar un tomb per la ciutat, i si són zones enjardinades i parcs encara millor, i podrem observar el llarg catàleg de deposicions dels gossos a la nostra ciutat.

El fenomen és antic, ve de lluny, no és nou doncs, se’n ha parlat molt, s’ha teoritzat, s’ha prohibit –lògic oi-, s’ha analitzat, s’ha multat però és com una muntanya russa hi ha èpoques en que hi ha un augment de les cagarades i en altres una certa reducció de les mateixes. Per què? Més control? Més educació? Menys ganes de cagar? Restrenyiment col·lectiu? Ho ignorem.

Però és obvi que no podem responsabilitzar els gossos – o sí se puede?, encara que algú digui que l’animal té drets i no deures- de que vagin fent els seves necessitats fisiològiques pel carrer. Evidentment els seus amos, cuidadors, passejadors n’acaben essent els responsables de que el seu diguem-ne comportament no sigui el màxim de curós necessari amb la netedat del carrers.

M’expliquen que fa anys -potser a la prehistòria actual- un regidor de l’ajuntament de Vilanova volia imposar que els cavalls i ases que circulaven per la ciutat en el seu moment portessin una mena de bossa lligada al cul evitar que els carrers acabessin com ara acaben després dels Tres Tombs i que llavors era habitual a tota la ciutat. L’idea sembla que no prosperà. I naturalment aixeca els comentaris propis del més ranci humor vilanoví. També en la mítica i original però ja gairebé oblidada Galàctica, fira dels invents, cada any hi havia més d’un invent per evitar que els carrers s’omplin de merda de gos....res no ha funcionat i estem en mans de la capacitat cívica dels que tenen els gossos o de l’humor amb que s’han aixecat i avui decideixen recollir la cagarada i demà no. I fins i tot han arribat en alguns municipis a analitzar la merda del gossos per tenir-ne l’ADN i comparar-lo amb les dades que tenen per mitjà del xip que porten incorporats els gossos en ser censat i trobar al gos caganer i dir-li alguna cosa –i si cal més que una cosa- al seu amo, autèntic responsable. Autèntic CSI. Vet a saber a on arribarem.

I no és que no es netegi, al contrari, cada dia els treballadors i treballadores de la neteja pública fan un treball notable per evitar que el cataplasma que han deixat els gossos s’acabi enganxant a les nostres sabates i que en cas de que encara hi sigui desaparegui, però un cop la ciutat neta sembla que encara cridi més l’atenció d’amos i gossos que la tornen a convertir en un autèntic camp de mines de tifes més o menys grosses, de colors diversos i textures diferents, olors que ofenen. Tota un rastellera de merdes que deuen satisfer molt als propietaris del gossos caganers.

I sí, ja n’hi ha que recullen la merda, però n’hi deu haver molts més que la deixen al carrer.

Ep! però tampoc se’ls pot dir res perquè immediatament invoquen els seus drets (no els dels animals, que també) sobretot tenen drets perquè al·leguen que paguen impostos, però  pagar impostos no dona patent de cors per emmerdar la ciutat. O, sí?

Just això és el que vaig sentir que contestava un noia joveneta a un ciutadà que veient com el gos havia deixat una cagarada gairebé tant gran com una tifa de vaca.

Abans de fer valdre el seus drets però, primer va al·legar que el gos tenia diarrea. Carai!, pobret. Això com justificant queda molt bé

Després va excusar-se perquè no portava paper per recollir la cagarada i quan se’n hi va oferir la resposta va ser ja en un to ofès: “que pesaos”! Pagamos impuestos no? pues que limpien otros. (l’idioma és el que va usar la noia)

Ja se sap que no és més net qui neteja més sinó qui embruta menys.

I de porcs n’hi ha a tot arreu. 

El tema és banal segurament davant els ingents problemes que té la ciutat, el problema és menor i segurament no es tracta d’arbitrar grans mesures polítiques però tampoc la solució és fàcil. Perquè tots els governs, i bona part de la ciutadania que en algun moment ha denunciat la situació i fins i tot s’ha encarat algun cop amb algun “cagador”  però el resultat final alhora decebedor és que aquesta minoria d’incívics continuen tenint la capacitat d’emmerdar la ciutat sens cap mena de problema.

Canons o “mantequilla”? Es preguntava aquell. Cal atendre els gran problemes i oblidar els menors o a l’inrevés. L’equilibri altre cop és el que hauria de prevaler. Cal afrontar els gran reptes de la ciutat i també els petits reptes que plantegen la laxitud fins a desaparèixer de les actituds incíviques que encara perduren a la ciutat.

No poden guanyar els incívics perquè es comença deixant que el gos es cagui sense problemes, es segueix aparcant al damunt de la vorera per anar a fer el vermut tranquil·lament i sense problema i s’acaba..... ves a saber com s’acaba. La progressió no té límits.

No hi ha solucions fàcils davant aquets individualisme que va contra el bé col·lectiu. I és segurament des de la col·lectivitat que caldrà assajat solucions i accions.

Mentre arriben però vigilem on posem el peu no fos cas que acabéssim amb la sabata emmerdada, sols ens quedarà el recurs d’anar a compra un número dels ceguets, per veure si, com diuen, el trepitjar merda porta sort.