I els deures entren en campanya

Després d’una sèrie de campanyes molt ben pensades que han tingut un ampli ressò a les xarxes socials, la qüestió dels deures escolars ha entrat en el debat polític. Els partits que volen ser identificats com transformadors, nous i diferents, asseguren que els prohibiran o que els regularan. Els altres es veuen obligats a donar respostes vagues com si els agafessin a contrapeu. És un discurs difícil per a un polític. Molts votants són dels que creuen fermament que els escolars han de treballar, s’han d’esforçar per sortir ben preparats. Aquest esforç els sembla positiu en si mateix. Encara que es pogués aprendre matemàtiques sense cap esforç, ells mantindrien la seva estima per la lluita, per la suor i la sang com a valors irrenunciables en la formació dels joves. Els deures són una part important d’aquesta visió. Un altre grup important de paperetes es troba a les mans de persones que creuen en l’educació d’una manera més lúdica, més vivencial, menys tradicional i menys lligada a objectius mesurables. Que un tema tan domèstic com són els deures els pugui retratar com a conservadors o com a moderns, com a immobilistes o com a hippies, com a seriosos o com a irresponsables, deu ser, com a mínim, incòmode. A més, sobre aquesta qüestió tothom en sap, tothom en té una experiència. Quan diguin alguna cosa, la gent no es quedarà impassible ni indiferent com quan poden parlar sobre entelèquies, valors patris o abstraccions monetàries.

En el meu cas, jo, que sóc un ferm partidari de l’extinció dels deures escolars, m’estimaria més que no s’hagués de fer per decret. Seria molt més feliç si morissin per causes naturals, perquè el seu ecosistema hagués variat substancialment i ja no fossin viables. Malgrat les meves preferències i conviccions educatives, he de reconèixer que un munt de professionals connecten amb un nombre important d’usuaris del sistema. Amb tots els qui veuen l’educació com una muntanya tibetana al cim de la qual espera l’èxit professional i personal. Per a ells, l’esforç és connatural a l’ascensió, indissociable. Conseqüentment, si no hi ha patiment, entenen que van de baixada, que s’allunyen del seu objectiu. Aquesta opinió és prou general com perquè em sembli excessiu que es prengui per decret polític una opció educativa determinada, encara que sigui la meva.

La paradoxa es donarà quan s’aconsegueixi l’abolició dels deures i, l’endemà mateix, les acadèmies d’idiomes i de repassos escolars comencin a veure incrementada la demanda dels seus serveis de manera exponencial. Si el canvi només és legal, el paradigma no variarà. Els canvis profunds, com el que necessita l’educació, no s’aconsegueixen només amb la llei com a instrument. Com venim sostenint des de fa temps en aquest bloc, l’educació pateix d’un excés de normativa. En canvi, aquest és probablement l’únic camp en què estan tots els partits d’acord, en la necessitat de regular de manera precisa el món escolar fins al punt de convertir-lo en l’últim reducte d’estalinisme del món modern. Com en qualsevol altre camp de la vida social, em semblaria molt millor que l’estat es quedés en el modest paper de garant d’un dret fonamental i que les concrecions –les escoles- fossin més lliures, menys planificades, més innovadores i també, més arriscades.