L'altre 'sorpasso'

Ja ha començat la campanya electoral i tot sembla estar presidit, sota la mirada displicent d’un Mariano Rajoy que no creu que perilli la seva hegemonia en cap sentit, per la gran noticia de les primeres enquestes. El sorpasso que la coalició entre Podemos i IU podria fer al històric PSOE a qui tothom augura hores baixes. Baixíssimes.

Un sorpasso que cal analitzar i valorar. Perquè al meu entendre -tan vàlid i incert com el de qualsevol altre- cas de produir-se, canviaria força les coses.

El primer que crec és que aquesta sotragada seria el resultat de les actuacions dels partits en el passat període postelectoral. Que baixi el PP no mereix ni mitja línia. S’ho ha guanyat a pols. En tot cas, destacar que la patacada hauria de ser més gran, vista la seva actuació, però imagino que entre la corrupció, el BOE i la llei d’Hont, saben minimitzar-ne els efectes.

Altra cosa és, com sembla que els han anat les coses a l’altre costat de l’hemicicle. Perquè els aparentment seriosos (PSOE i C’s, capaços de signar un pacte) surten castigats mentre l’aparentment insolidari i incapaç de pactar (Podemos), acaba sortint premiat. La meva interpretació –insisteixo, tan vàlida com les altres- és que la gent no es va acabar de creure aquell pacte PSOE-C’s. Que el personal, escaldat de tantes aixecades de camisa, hi va veure més un intent d’impedir que governés el PP en coalició –ja fos la grossa amb el PSOE o la d’afinitat ideològica amb C’s- que una voluntat de constituir un govern estable i potent. Per això ara, quan Podemos s’ha posat les piles, ha començat a negociar i ha arribat a un acord amb IU, mentre els altres tres es dediquen a marcar perfil, arriba el sorpasso anunciat pel CIS. Un nou escenari que molta gent mira amb il·lusió.

Però hauríem de parar atenció a un altre sorpasso ja consumat i que fins ara no s’ha destacat prou. Per raons òbvies. Quan es va tancar l’anterior legislatura i varem anar a les urnes, ja veníem de l’experiment català de Junts Pel Sí. I els partits catalans d’aquella coalició van optar per anar en solitari a les generals del 20 de desembre.
Allà es va produir un sorpasso en clau catalana. Convergència i Unió, trencada en Democràcia i Llibertat i Unió Democràtica de Catalunya, va caure dels 16 diputats a la meitat mentre ERC triplicava els seus 3 diputats, arribant a 9 i fent, per tant, el sorpasso. Un sorpasso que va quedar en pura retòrica ja que el pas al costat de Mas havia permès formar govern i no es tractava de provocar cap crisi que pogués afectar al procés cap a l’independència.

Avui, aquell sorpasso pren una nova dimensió. Sobretot en el cas que es confirmi a les urnes el que els sondeigs apunten. Perquè, de la mateixa manera que no és el mateix tenir a Madrid un partit i un govern hostil, que un de més o menys amic que, com a mínim, accepti la consulta sobre l’autodeterminació, tampoc és el mateix tenir a Barcelona un partit catalanista hegemònic d’arrels independentistes que un altre que s’ha incorporat fa quatre dies a aquestes tesi i que, a més, està encara pendent de definir el seu futur.

Dit d’una altra manera, no és el mateix la relació de poders entre Convergència (o com acabi dient-se) i el PP, que la relació entre Podemos i ERC. Els primers, ja sabem el pa que ens van donar en el passat. Els altres sembla que poden fer les coses d’una altra manera.

Més encara. Si finalment el govern de Junts Pel Sí (no oblidem que aquesta és la definició del govern del sr Puigdemont) presenta la moció de confiança quan arribi setembre, hi ha algun impediment per què els actuals president i vicepresident econòmic intercanviïn els càrrecs?

Ho pregunto perquè igual tenim una sorpresa com la que hem tingut amb la convocatòria d’eleccions a Catalunya, impossible fins passat un any de la constitució del govern actual. Una sorpresa que a mi, i torno a insistir en la legitimitat d’altres opinions, m’ha permès entendre més el pas al costat d’Artur Mas. En clau de blindatge a un possible sorpasso en unes eleccions catalanes avançades que, sense govern, s’haurien convocat immediatament.

A ningú li agrada que l’enxampin amb els pixats al ventre. I menys quan s’està replantejant el futur.