Els partits independentistes catalans i el suplici de Tàntal

Quan un es pensa que el “procés” progressa favorablement, sempre passa quelcom que l’atura i el refreda. I a l’inversa. Quan el nacionalisme espanyolista va amb totes les veles al vent, comportaments polítics maquiavèl·lics delaten el vigor de la maquinària centralitzadora de l’estat mononacional espanyol.

L’última noticia important relativa al “procés” va sobre la forta pressió de la maquinària centralitzadora de “l’estat-nació” en què vivim. La noticia de les nefandes conspiracions del ministre de l’interior espanyol, Fernández Díaz, amb l’excap de l’Oficina Antifrau catalana, amb la finalitat de buscar brutícia a tot estrop dins de CDC i ERC, ens ensenya la casposa vigència del corró centralitzador. Això també vol dir que el “procés” torna a progressar. Veurem quan dura...

D’altra banda, la candidatura electoral ‘Junts pel Sí’ ha quedat de facto liquidada. Millor que sigui així. Perquè la unitat dels partits polítics independentistes ha estat un acudit de mal gust pels que volíem creure’ns-ho. Els fets parlen per si sols.

Respecte a la CUP, s’havia d’haver pensat millor el salt a la política nacional. L’assemblearisme ha resultat ser una utopia fora del municipalisme. La CUP progressava molt favorablement en l’esfera del món municipal. Però la democràcia directa cupaire constant i reiterativa a nivell autonòmic, ha estat una font de maldecaps tant de portes endins com cap enfora. 

En definitiva, cada partit independentista ha seguit la seva lògica interna –com solen fer els partits polítics en situacions normals- des de que es van celebrar les excepcionals eleccions plebiscitàries del 27 de setembre de l’any passat. Per cert, unes eleccions plebiscitàries que les formacions polítiques independentistes van perdre. L’autoengany no s’hauria de seguir prolongant  en relació amb aquelles esperades eleccions de format plebiscitari. S’ha de dir  la veritat. I la veritat és que van ser una decepció en relació amb les expectatives generades, ja que les forces polítiques independentistes –‘Junts pel Sí’ i la CUP- no van aconseguir imposar-se al Parlament de Catalunya ni en vot absolut (1.966.508 vots versus 1.976.453) ni en percentatge de vot (47’8% versus 48’05%).

Independència en 18 mesos? Fent una DUI (Declaració Unilateral d’Independència) amb la configuració de l’actual Parlament de Catalunya?

En endavant, candidatures de les formacions polítiques independentistes per separat és la solució òptima amb l’objectiu d’evitar divisòries abans d’hora. Així i tot, diferències en l’eix esquerra-dreta entre CDC, ERC i la CUP, i la dura competició per quotes de poder entre ERC i CDC faran molt difícil pactes postelectorals de govern en un eventual triomf electoral de les forces polítiques sobiranistes. A més, En Comú Podem és el nou actor polític que encara farà més complex –per no dir impossible- aconseguir la independència de Catalunya en els propers anys. 

Paradoxalment, la dimensió esquerra-dreta fa estancar i retrocedir el “procés” a Catalunya. Mentrestant, el sentiment d’identificació nacional espanyol i negacionista de les nacions perifèriques es va imposar amb contundència a les passades Eleccions Generals del 26 de Juny. La mostra de força del Partit Popular a les darreres eleccions ha fet aflorar la paradoxa. És el món al revés.

Si totes les forces polítiques sobiranistes –CDC, ERC i la CUP- haguessin anteposat el sentiment de pertinença comunitària a Catalunya davant de la dimensió esquerra-dreta des del 28 de setembre del 2015, estarien acollonits a Madrid. S’ha repetit per activa i per passiva que el moment polític és històric per a Catalunya. No obstant, el comportament polític postelectoral dels partits independentistes ha estat convencionalment racional i egoista fins avui. 

El principal adversari del independentisme no és Madrid. Mai ho ha estat. Tampoc el PP. El feble C’s i el debilitat PSOE encara menys. El principal obstacle en el camí cap a la sobirania de Catalunya sempre ha estat i és dins el Principat de Catalunya. Les contínues divisòries polítiques causades pels partits polítics sobiranistes, tot i ser sense voler, han fet més mal que totes les iniquitats que s’han fabricat i es fabriquen des de Madrid.

Mentre els partits independentistes catalans no inverteixin l’ordre de preferència entre els dos principals eixos polítics –dimensió esquerra-dreta i sentiment de pertinença comunitària a Catalunya- patiran el suplici de Tàntal.

Tàntal va ser el rei llegendari de Lídia d’acord amb la mitologia grega. Havent ofès als Déus, va ser condemnat a estar submergit en aigua fins a l’alçada del coll. L’aigua s’esmunyia quan volia beure. Penjava fruita damunt del seu cap; i la fruita s’escapava quan tractava d’agafar-la. D’aquesta manera, no podia sadollar la gana i la set, tenint el menjar i l’aigua a tocar. L’Assemblea Nacional Catalana va fer el més difícil: acostar la independència sense mitges tintes a la ciutadania de Catalunya des del 2012. Els partits polítics independentistes havien de fer el més fàcil: minimitzar les tensions degudes a la clivella esquerra-dreta i cooperar en el nexe compartit de la independència. No ho van fer. I ara mateix, sofreixen el suplici de Tàntal.

El rei Tàntal, però, va ser castigat pels Déus. En canvi, els partits polítics independentistes catalans s’han autocondemnat al suplici de Tàntal.