Els partits independentistes catalans i el suplici de Tàntal (II)

“La deriva secesionista” condiciona totalment la política espanyola en aquest moment. Dit d’una altra manera, el “desafio secesionista” és la causa cabdal perquè no s’hagi constituït govern a Espanya. Si no fos pel fort moviment independentista català, el PSOE –com a rival directe del PP en la defensa de la unitat de la nació espanyola- ja s’hagués abstingut en la investidura del candidat Rajoy després dels dos fiascos electorals.

Els partits polítics centralistes d’àmbit estatal –PP, PSOE i Ciudadanos- no se’n surten. Tot degut a Catalunya. Per l’altre costat, la passada manifestació de la diada fou un èxit rotund. En conseqüència, hi torna a haver un pic d’eufòria entre la comunitat independentista.

Els partits polítics independentistes tenen davant l’enèsima oportunitat de millorar la seva imatge tant de portes enfora com endins. Però hi ha el problema de fons de sempre pendent de superació: la subjugació  del sentiment de pertinença comunitària a Catalunya per l’eix ideològic. Mentre la divisòria entre esquerra i dreta continuï tenint tant pes en properes eleccions autonòmiques a Catalunya, no es guanyaran necessaris indecisos per a la causa independentista. A més a més, els votants indecisos catalans només pujaran al ‘carro sobiranista’, si els lideratges dels partits que el representen transmeten serietat de debò. Perquè el destí polític de Catalunya també va d’indispensables indecisos, per traspassar l’alt llistó del 51% en percentatge de vot -com a mínim dels mínims- en properes eleccions d’àmbit autonòmic com a entrenament amb vista al referèndum final.

Ara mateix, tot és incert. Ningú sap que succeirà a la política espanyola. Ningú sap com s’anirà desenvolupant el dret a decidir. Només se sap que encara falten anys i panys per a la votació final en què es decideixi el futur polític de Catalunya. No obstant, els terminis es podrien escurçar. Tot depèn de la categoria dels lideratges independentistes. El PP, PSOE o Ciudadanos no tenen el destí polític de Catalunya a les seves mans, per molt ben amagats que es situïn darrera l’anquilosada Constitució del 1978. La solució per a Catalunya és política. D’altra banda, el dret a decidir prospera i no es desintegra per l’enorme compromís de L’Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural i l’Associació de Municipis per la Independència. I no cal dir que la fe de la munió de ciutadans catalans que creuen en la independència ha fet i fa que la flama segueixi encesa. Des del 2012, les manifestacions independentistes dels onzes de setembres no enganyen. Millor impossible.

El llegendari Rei Tàntal ho té tot fet. El seu càstig no té remei. Però els líders actuals dels partits independentistes són a temps de rectificar, per evitar el descrèdit total de part del votant independentista. Ho poden fer millor. Ho han de fer millor en els propers episodis d’aquest prolix culebrot polític. Perquè si els polítics nacionalistes espanyols han comès i cometen errors, els polítics nacionalistes catalans no hi espatllen res. Fins ara, s’ha assistit al joc dels disbarats per les dues bandes contraposades amb poder polític real. Tampoc hi ha cap indici que assenyali un desenllaç en forma de referèndum, amb el benentès que arribi. Avui, el procés sobiranista no té horitzó. Això sí, està molt obert.