Poemes Olímpics

Inspirada en els valors dels Jocs Olímpics, que en la convocatòria del 2016 se celebren a la ciutat brasilera de Rio de Janeiro, Assumpció Forcada ha publicat Poemes olímpics (La Busca edicions).

‘Cada esport és com un viatge’, escriu Maite Fandos en el pròleg. Certament. La pràctica d’un esport requereix moltes passes, ve a ser com una mena de camí de Santiago en el qual tan important és la fita com el propi camí, o l’espai de la descoberta de les pròpies forces posades a prova a cada instant. Tanmateix, com en la vida. Metàfora de la vida, doncs, l’esport. No en va diem que ens hem de prendre la vida de forma esportiva, amb elegància i altura d’esperit. La vida és oportunitat d’obrar per donar sentit a aquesta vida, això és el guany independentment del lloc que s’ocupi en la cursa.

És en base als valors que dignifiquen i donen un sentit humà a la vida, valors que són una filosofia de vida, que Assumpció Forcada ha construït els poemes que dedica a cadascun dels esports olímpics, des dels més tradicionals i hereus de Grècia: la marató i les curses de relleus, el tir a l’arc i els llançaments de disc i de javelina, fins als nous esports que s’han anat incorporant a aquest esdeveniment, ara ja d’ordre mundial, que són els Jocs Olímpics: equitació, esgrima, tennis i tennis de taula, futbol, boxa, ciclisme, esquí, gimnàstica artística i rítmica, hoquei sobre herba i sobre gel, natació, handbol, halterofília, piragüisme, rem, salt d’esquí i de perxa, vela, voleibol, waterpolo...

Has aconseguit saltar/ per damunt de les conveniències./ Agafes la perxa de la llibertat/i comences a córrer cap al llistó/ que et posen cada dia més alt, escriu Forcada a Salt de perxa. La imatge de la cursa per l’assoliment de la llibertat personal és ben gràfica en aquest poema. Aconseguir el rècord en aquesta prova ve a significar adquirir criteri propi malgrat la restricció del pensament únic amb el qual la cultura ambient ens vol amortallar.

A partir de Bandera olímpica, el poema que obre el conjunt Poemes olímpics, Assumpció Forcada va desgranant la seva ‘meditació profunda’, com escriu M. Isabel Pijoan a l’epíleg, sobre els diferents esports, metàfora cadascun d’ells dels treballs no només de supervivència de la vida sinó també de la seva exaltació, la qual cosa fa d’aquest poemari un poemari optimista alhora que no poc realista respecte de la condició humana, que comprèn tant la seva singularitat com la seva finitud: Pensa que, en el partit de la vida,/ no hi ha cap porter suplent/ ni cap pròrroga, i que, en el marcador,/ el resultat final no pot ser/ un empat.

Extrema lucidesa per part d’Assumpció Forcada a l’hora d’enfocar els tràfecs de la vida que no només ens demanen responsabilitat sinó presa de decisió, indefugible posicionament. Algunes vegades ens és donat rectificar les passes del camí quan som en l’àmbit del relatiu de la vida; però hi ha actes vitals que per definició entren en l’àmbit de l’absolut i aquí ni ens és donat temps de pròrroga ni el resultat pot ser un empat. Ser o no ser, com deia el príncep danès, el personatge de Shakespeare. Però també podem veure-ho així: ser en el ser a cada moment, això és el que en veritat tenim quan som. Així, doncs, hem d’aprendre –i això és la vida, un camí d’aprenentatge- a gestionar la gosadia sense perdre de vista la prudència, i en les pèrdues veure-hi els guanys, que, qui ho dubta, també hi són.