Incògnita i escepticisme

Primer va ser l’aparició sorpresa al balcó de la Plaça de la Vila des d’on es feia el pregó de la Festa Major de Gràcia, després van ser unes declaracions a la Festa Major de Vilafranca. De festa en festa com preàmbul de la presentació de la seva candidatura a la primera secretaria del PSC.

Finalment potser amb quatre anys de retard la Núria Parlón l’alcaldessa de Santa Coloma de Gramanet i actualment ja vicesecretaria del PSC anuncia la seva concurrència a les primàries del partit per escollir el màxim dirigent.

A les declaracions de Vilafranca ja reivindicava el seu paper futur: “Un paper protagonista i capital en el nou cicle, rol que és tot cas acabarà de decidir en els propers dies” (sembla que no tingui àvia).

I encara feia una declaració de voluntat sobre el proper congrés del partit socialista: "El Congrés del PSC ha de ser d'Unitat i cohesió interna, però també un revulsiu per al socialisme català per encarar els canvis en el partit i eixamplar el seu espai sociològic".

I acabava. "tindreu notícies al setembre".

I el setembre ha arribat i les notícies s’han concretat.

Ara sembla que sí, que ja ha desfullat la margarida i es presentarà com a candidata a la primera secretaria el PSC.

El que ja s’intuïa en les declaracions que feia a Vilafranca es va concretar aquest darrers dies amb una posada en escena ben estudiada i amb les paraules justes i acompanyada d’uns quants alcaldes, regidors, diputats, ex diputats, i membres destacats d’algunes federacions del PSC.

Una posada en escena demostrant múscul.

Cal d’entrada valorar el pas que fa l’alcaldessa, és una mostra de valor polític i de voluntat inequívoca de participar en la recuperació d’un PSC en hores baixes. Un PSC gairebé irrellevant al país, malgrat es tregui pit fent un llistat de pobles on es governa. Aquest argument revela una fàcil acomodació a la realitat impròpia d’un partit que vol governar i no acabar esdevenint crossa -posició molt digna, certament- de govern d’altres partits. El PSC és un dels exemples més evidents de la dilapidació d’un capital polític enorme. De governar a la majoria dels ajuntaments d’haver presidit a Generalitat, a ser un partit referent al país a ser ara una ombra difuminada del que havia estat.

Però la dissortada actuació després de la sentencia de l’estatut i de la gestió de la crisi, en que els socialistes s’han percebut més com part del problema que no pas de la solució han passat factura. Responsabilitat col·lectiva, sens dubte, en la davalla electoral però també amb diversos graus d’intensitat en funció de la responsabilitat dins del partit. També la desdibuixada i contradictòria posició del PSC respecte al “dret a decidir”, posició que ha anat variant fins a confondre’s en el magma de l’ambigüitat, des d’aquell referèndum legal i pactat que situava el PSC en una part de la centralitat a la confusa via canadenca, ha estat sens dubte un handicap clau en la pèrdua de protagonisme polític i de la capacitat d’incidència política.

Núria Parlón en la seva presentació assenyala quin és el camí que creu que el PSC ha de seguir: “El PSC necessita una renovació en profunditat i una refundació. I estic en condicions de liderar aquest procés. Hem de fer un esforç per reconnectar amb els joves i els moviments socials, per modernitzar el partit, fer-lo més horitzontal i obert.”.

Res de nou que no pugues dir qualsevol aspirant dirigir el socialisme català.

És molt i alhora ben poca cosa. Quan es concreti es veurà l’abast de la voluntat

Jo no discutiré si està en condicions de liderar aquets procés, la veritat no ho sé si les té aquestes condicions, el que si sé és que fins ara era la vicesecretària del PSC. I, per tant, una vicesecretària actual si es escollida primera secretària renovarà? I doncs que ha fet fins ara, estar-se quieta mantenint la cadira i esperant que es moguin les altres –o fer-les moure-  per agafar-ne una de nova.

Es fa corresponsable del que ha fet el PSC fins ara?

I el cants de Sirena i elogis definint-lo com imprescindible cap a Miquel Iceta –fins i tot parlar de candidatura conjunta- "Podríem arribar a una candidatura conjunta, es tractaria d'exercir el colideratge", en el seu acte de presentació, com s’entenen?. Per què si és imprescindible es postula i es presenta a substituir-lo ara?

En fi ella s’ho sabrà.

S’obre doncs, ara, un procés de debat intern i de veure com la candidata -o els dos candidats- van recollint suports entre les federacions.

I naturalment caldrà anar definit el projecte que presenta perquè fins avui més aviat sembla que els discursos que ha fet s’han adaptat al lloc on es fan.

En un acte d’Òmnium a Badalona sobre el dret a decidir deia: “No podem negar la realitat, que ens afecta i ens condiciona moltes vegades, que alguns creiem que el PSC ha de tenir identitat pròpia, clara, independent del PSOE i això ha de ser real. No hem de diluir en el nostre programa, per exemple, el fet del dret a decidir. Ho tenim clar, però no és la posició majoritària del partit. O del que avui és el partit. I no ho podem negar”

I en la presentació que ha fet com candidata ha deixat ben clar: que està per la reforma constitucional (mite socialista indesxifrable avui per avui) i en tot cas avalaria una proposta a la canadenca, la mateixa que algunes federacions que ara li donen suport quan la van sentir d’Iceta van posar el crit al cel i van rebutjar amb fermesa. I Parlón aposta si surt escollida primera secretària del PSC per convocar una conferència de militants del PSC i del PSOE per pactar la proposta socialista sobre l'encaix de Catalunya a Espanya. Vaja a la pràctica allò de “apoyaré...”

Més ambigüitat i més fer bullir l’olla sense entendre que cal definir una postura clara i assumir-ne les conseqüències, i creiem que aquesta aposta ha de ser clarament pel dret a decidir i apostar clarament per la celebració d‘un referèndum.

Parlón anuncia que la seva proposta vol és enfortir el partit, i "recuperar l'esperit del 1978”.

Ah! L’esperit del 78. Llavors el PSC defensava el dret d’autodeterminació.

Així doncs la candidatura de Parlón creiem que és una incògnita que s’anirà desvetllant d’ara fins el 15 d’octubre en que es votarà i alhora ens genera escepticisme per l’ambigüitat, les anades i vingudes amb les declaracions i per desconeixement de la seva posició en moltes qüestions tot i la seva incontestable vàlua com alcaldessa.

Ja voldria ja que l’escepticisme es transformés amb convicció, però ara per ara toca escoltar….