Si em permeteu

POC A DIR
Lamentablement, aquest diumenge tenim poc a dir en tot el que es dilucida al País Basc, a Galicia i, naturalment, a l’estat espanyol. Aquest cop, agradi o no, ens toca fer el paper de comparsa. Com a molt, hem enviat en Rufian a fer una mica el notes per Euskadi i hem entrevistat a tort i a dret a Otegui tot mostrant la nostra simpatia pels abertzales. Molt em temo que per fer saber a tothom que, a casa nostra, aquella comunió que Galeuska volia mostrar, és ja cosa del passat.

Insisteixo, tenim poca cosa a dir. Aquest cap de setmana seran Galicia i Euskadi qui hauran de dir-hi la seva. Naturalment, amb permís i influència de Madrid que no s’està de dir-hi la seva. Però nosaltres, potser per allò de no interferir en afers d’altres països, callem i esperem.
Cert que, si ens ho proposem, podem fer una contraprogramació, una segona temporada de la sèrie d’intriga, el dia de la moció de confiança del govern de Puigdemont tot convocant unes noves eleccions. Però seria a toro passat i amb tot el peix (o quasi tot) venut. A misses dites.

Em pregunto si els nostres polítics i institucions no haurien d’haver dit alguna cosa. Perquè la ciutadania responsable, també la de casa nostra, està absolutament astorada davant l’espectacle permanent que donen els partits que, suposadament, volen fer fora Rajoy i el PP, diuen que pel bé dels ciutadans en general, inclosos els que segueixen Albert Rivera.

Mireu sinó les tensions i picabaralles que hi ha en el si de Podemos, protagonitzades pels dos primers espases, Iglesias i Errejón, que s’afanyen a disfressar-les de “debat intern saludable”. Per no parlar d’un PSOE que, a hores d’ara, ja ha convocat l’aquelarre definitiu on una cosa sembla evident. Hi haurà un sacrifici ritual per acontentar als deus. Queda per saber si aquests deus seran els pocs que viuen a l’Olimp dels consells d’administració de les grans empreses o els molts petits deus de la militància que tan bon resultat li van donar a Sánchez en el darrer conflicte.

Sense oblidar el caos que sembla regnar en aquesta mena de magma secundari d’aliats, amics i companys de conveniència que engloba des de les marees de diversa mena i condició, als antics comunistes passant pels nostres comuns de la Sra. Ada Colau, i on també els conflictes –personalistes o conceptuals- estan en l’ordre del dia.

Un panorama que, diguem-ho clar, sembla anar mutant. Desplaçant-se lentament i com qui no vol la cosa, del contundent “fora el PP” cap un més moderat i baix de to “Fora Mariano Rajoy”. Tot plegat, una absoluta decepció.

Perquè a més, el PP, en aquest darrer tram de campanya, tot i que li van explotant mines al seu pas en forma d’escàndols de corrupció, està essent capaç de donar un missatge de coherència. Una coherència peculiar, no ho negaré, però que acaba fent forat en mentalitats poc avesades a la reflexió i molt donades a la por. Perquè el PP, per exemple, presumeix de respecte a la justícia quan es nega a acceptar la culpabilitat dels encausats que encara no estan asseguts davant del tribunal. Per no condicionar al jutge, diu. Rajoy fa bandera del seu respecte a la democràcia quan reconeix que no pot prendre-li l’acta de senadora a Rita Barberà perquè ella, en tant que ex-militant, ja no està sotmesa a la disciplina del partit i és una ciutadana lliure.

Arguments i actituds que no ens haurien d’estranyar en aquesta Espanya de les nostres penes en què Millán Astray digué allò de: “Viva la muerte, muera la inteligencia”. Per tant, no ens escandalitzem si aquest cap de setmana, el PP torna a arrasar a Galicia i el dilluns, Rajoy torna a demanar un xec en blanc als seus opositors i fins i tot al seu soci Rivera (Encara ho és, no?)

Com tampoc ens hauria d’agafar per sorpresa que els seus opositors comencin a treure’s arguments del barret –en funció dels resultats- per seguir tirant-se pedres els uns als altres i acusar al suposat company de trinxera de ser el responsable de la victòria del rival. Un rival que rentarà la seva pell de xai amb l’enèsima oferta de diàleg de sords i que probablement, en un acte de generositat suprema, farà una cabriola –naturalment legal- que ens permeti anar a votar el dia 18 de desembre, just cobrada la paga extra de Nadal que, naturalment, haurà estat possible gràcies a les habilitats comptables del ministre De Guindos, el savoir faire financer del ministre Montoro i la visió d’estat del líder suprem Mariano Rajoy que tant ens estima i fa pel nostre bé. Encara que no l’entenguem.

Poc a dir. Al marge d’ironitzar amb el tradicional “Viva la muerte, muera la inteligencia”.