Restituir els recursos a l’educació

A principi de curs vam publicar unes reflexions sobre el nou curs i la situació amb que començava sobretot després de les declaracions –recurrents com cada any- des de la Conselleria explicant l’augment dels pressupostos. Enguany parlaven d’un quants mestres més i l’augment -qualificat d’insuficient des del sector- de les beques de menjador.

Dues notícies paral·leles tornen a posar el món educatiu en primera plana. Per una banda en el debat de política General el Molt Honorable President anunciava que es contactarien 2000 mestres més. Fantàstic!. Però llegint la lletra petita vol dir que es cobriran les jubilacions -ara no es fa- i alguns interins passaran a funcionaris definitius. Per tant l’augment real serà mínim comparat amb les necessitats que hi ha en aquets moments. No estarem ni en les ràtios de professorat que hi havia el 2009.

La segona notícia és la presentació de l‘estudi de la Fundació Bofill Reptes de l’educació a Catalunya, Anuari 2015, l’estudi està fent en dades del 2013 i la conclusió curta, potser un pèl exagerada, però significativa, és que la inversió educativa a Catalunya esta els nivells del Perú o de la república de Laos.

Dos del aspectes que són significativament millorables, i que són dos aspectes en que s’ha retrocedit clarament, són els salaris del mestres i també en aquells elements que poden ajudar a aconseguir la igualtat, per tant recursos que poden ser bàsics perquè l’escola tingui el paper transformador, i equilibrador que se li reclama des de l’autoritat pública.

L’estudi analitza un seguit de paràmetres per arribar a concloure que cal actuar prioritàriament en tres àmbits. En els recursos que hi dedica l’administració, en l’aprofundiment en l’autonomia dels centres i en la formació del professorat. Les xifres que denuncia l’informe són clares i contundents: Entre 2009 i 2013 la retallada en xifres absolutes són de 1.157 milions d’euros el que significa una retallada de prop del 17%. Però aquesta retallada ha tingut més significació perquè en aquest temps s’ha produït un augment també mot elevat d’alumnat, prop de 100.000 alumnes s’han incorporat al sistema d’educació català. En definitiva Catalunya ha retallat cinc cops més que el conjunt d’Europa. Els experts reclamen molta més inversió fins arribar el que preveia quan es va implantar la LEC és a dir arribar al 6% del PIB en educació, ara només està en el 2,8.

Aquesta situació ha fet posicionar-se a la comunitat educativa i en tenim un exemple clar en l‘article que la Pilar Gargallo -mestre vilanovina, per cert- Presidenta del Moviment de Renovació Pedagogia publicava al Periódico que entre les seves reflexions expressava: “L’anuari de la Fundació Jaume Bofill presentat ahir se centra principalment en les necessitats i els reptes de l’educació del futur a Catalunya. Tornem a parlar dels conceptes de personalització de l’aprenentatge, de l’equitat dins del sistema, de la necessària innovació, per la qual fa tants anys que apostem com a Moviments de Renovació Pedagògica i –és llavors quan se’ns obren els ulls– veiem clar de nou els horitzons que ens plantegem, així com la necessitat política de caminar vers una aposta educativa de país. La transformació educativa comença a tenir uns tempos clars i ben definits. Les taxes d’abandonament escolar minven, però encara són alarmants, els sectors desafavorits encara ho són més i la transferència de la necessària innovació, amb sentit, amb lògica pedagògica i social, ha de transformar aquestes pràctiques, aquestes etapes i aquesta societat tan desigual. Fa anys que treballem per un canvi de paradigma dins del sistema educatiu, però sovint ha estat menystingut per l’Administració”.

Certament fa temps que sindicats i el MUCE (Marc Unitari de la Comunitat Educativa) reclamen més atenció i inversió a l’escola catalana. La LEC amb els dubtes que podia generar va ser fruit d’un pacte Nacional per l’Educació però la realitat és que ni el seu desplegament ni els recursos invertits, que com es demostra han anat minvant, posa l’escola catalana en una situació en que comença a perdre oportunitats en la consecució de la igualtat i la l’equitat i també la necessitat de dotar el professorat amb els instruments de formació permanent tan necessaris.

S’ha parlat molt de la innovació a les escoles, però perquè això sigui possible cal destinar recursos i sobretot fer-ho en aquelles escoles que per ubicació física o per la procedència d’alumnats de sectors menys afavorits tenen molta més feina per poder innovar i per tant cal que es posin recursos que permeti superar les diferències fruit dels  nivells socioeconòmics del  l’alumnat. La funció pública ha de garantir uns estàndards assimilables per qualsevol escola i per això també cal fer una distribució equitativa de recursos. La sistemàtica negativa del govern de reduir o eliminar subvencions a determinades escoles de signe religiós o elitista contrasta amb la precarietat en que es mouen algunes escoles públiques del país.

Tot aquest procés de retallar despesa en matèria educativa s’ha fet en un temps en que s’ha parlat amb quantitat i normalitat de crear estructures d’estat. Si de veritat es vol construir un nou país, l’escola, l’educació no mereix la consideració d’estructura d’estat?.

Creiem que l’educació és constituent per un nou país. Un país en que el benestar global, amb igualtat d’oportunitats i on a través de l’educació tothom pugui explicitar les seves capacitats i destreses. Sempre hem dit -i ho podríem continuar dient- que l’educació ha de formar ciutadans lliures, amb criteri, opinió i compromesos amb la societat. Minvar els recursos en educació es treure les possibilitats de que els nens i nenes, els nois i noies tinguin des de la igualtat totes les possibilitats.

I no ens valen a dia d’avui i després de conèixer l’informe de la Fundació Bofill, les declaracions de la consellera en que un cop més pregona que amb hisenda pròpia tot aniria millor. No ho dubtem però mentre arriba això, que aturi les retallades i variï les prioritats polítiques en favor de l’escola, això ja ho pot fer ara la consellera.