L’endemà de l’endemà

Iceta va superar a Parlón. 54% contra 46%. Victòria ajustada potser (en xifres absolutes sobre uns 800 vots sobre més de set mil votants) però justa i suficient per poder posar en marxa una nova etapa del PSC que haurà de completar el procés amb la celebració del Congrés el primer cap de setmana de novembre i després les renovacions de les federacions i les agrupacions. Això doncs en els propers tres mesos es veurà el final de tot plegat. Si la victòria d’Iceta es consolida en els congressos territorials o si l’equilibri bascula cap un territori dominat pels seguidors de la Núria Parlón. Allò que un cop comptats els vots i ratificat el resultat ja no hi hauria ni icetistes ni parlonistes és més aviat un bon desig que realitat.

Al llarg de la campanya hem sentit crides a la unitat del partit tot i que el discurs de cada candidat tenia matisos importants que a partir d’ara prendran rellevància. Iceta manifestava a tor i a dret: “No és el moment de canviar de líder del PSC” mentre que l’aspirant. Núria Parlón, ara derrotada, pensava el contrari: “És el moment de posar en marxa un nou model de partit”. Som del parer que ambdues afirmacions són certes i també que ambdues són possibles de portar a terme si realment la unitat es posa per davant, sense renúncies ideològiques però sí amb prou flexibilitat com per permetre canvis profunds en l’estructura del partit i les relacions entre la direcció i els càrrecs institucionals i l’organització i alhora mantenir els passos que l’actual i nou primer secretari ja ha anat impulsant.

No crec que les primàries, com s’ha volgut fer veure des d’alguns sectors de l’opinió publicada hagin esta la victòria del continuisme davant la renovació. És evident que Iceta fa temps –molt. Massa?- que brega en la cuina del PSC, però també és cert que ens els darrers temps Parlón era la segona en el comandament, per tant responsable, també, del rumb que prenia el partit. S’invoca amb tota al raó del món la necessitat del relleu generacional i és bo i necessari que es produeixen però el relleu generacional en sí mateix, i per si sol, no és garantia ni de millora de l’estructura ni d’aprofundiment ideològic, a més de relleu generacional cal rigor, solidesa intel·lectual, i unes raons que no variïn segons l’auditori que tens al davant. Dos referents –cadascú en el seu lloc i moment- de la nova socialdemocràcia actua, Bernie Sanders i Jeremy Corbyn no són precisament de la primera volada... 

Ara és feina dels dos ex-candidats ara ja cadascú en el seu paper que li han donat els vots trobar el millor camí pel PSC en el procés de recuperació de la seva força. Ha començat la negociació per formar la nova executiva i sembla que Parlón juga fort.. Diuen que per una banda vol pactar una secretaria d’organització consensuada -sembla que l’actual no la convenç- i per altra banda reclama persones de la seva confiança per determinades secretaries. Potser el que cal són persones de solvència contrastada i consensuades més que de la confiança, en aquest cas, d’una de les parts. Cal trobar el camí que eviti ara un enfrontament per confeccionar la direcció col·legiada del partit. La segona volta de les primàries es jugarà al Congrés del partit i caldrà tancar-la amb gran acords.

Però la feina no s’acaba aquí, El PSC a més de tancar la seva polèmica amb el PSOE i mantenir la seva posició de no votar ni abstenir-se en la investidura de Rajoy té pel davant com a mínim tres reptes importants.

L’endemà de l’endemà d’haver mantingut el “no és no” caldrà començar a buscar altres fórmules de relació amb el PSOE denunciant el protocol que ja fa masses anys que encotilla i fa que masses vegades el PSC actuï més lligat a l’estratègia del PSOE que no pas als seus veritables interessos. No serà fàcil ni còmode però caldrà actuar amb fermesa per deixar clar el paper que vol jugar el PSC a Catalunya i la col·laboració amb els socialistes espanyols.

Un segon repte hauria de ser el renovar les organitzacions territorials a les que els hi convé una bona sacsejada. A la del nostre territori per descomptat, avui tenim un PSC sense cap mena d’estratègia al Penedès i amb una direcció afeblida per les renúncies de bona part de la direcció, per les baixes cap altres organitzacions i sobretot perquè el nucli dirigent pensa més en omplir currículum que no pas en aprofundir en millorar les estructures o en la cerca de complicitat social que faci que el PSC esdevinguin altre cop alternativa creïble de govern al territori.

I en tercer lloc el PSC té el repte de resituar en el seu paper, en el seu marc polític natural, és a dir, en l’espai socialdemòcrata que està, creiem, en part desocupat en aquest moment. Però per damunt de tot haurà de recuperar el seu paper en la centralitat política catalana. El mateix Iceta deia que anem cap a un xoc de trens amb les posicions que avui independentistes i unionistes tenen, uns per sobreexcitació i els altres per absència. I seguia Iceta dient que “en aquets xoc de trens no volem estar en cap màquina”. D’acord. ¿Vol el PSC actuar com un   providencial guardaagulles que en el darrer moment desvia un tren i evita el xoc?. Llavors, però, no el pot portar a via morta perquè el problema s’enquistarà o també pot mirar cap un altra banda o admirar recreant-se en el xoc entre les dues màquines i pot actuar com una organització que recull les restes el xoc si és que queda alguna cosa salvable. En fi, voldríem que el PSC retornés al dret decidir, si es vol, amb les mateixes condicions que al 2012. Seria un pas endavant prou significatiu.

L’endemà de l’endemà pot ser el primer pas, més enllà d’Icetes i Parlons, per tornar-se a significar i estructurar-se com el partit que millor pot representar a la societat catalana. Ni és fàcil ni tenim clar que aquesta sigui la voluntat col·lectiva.

Però ja ho diuen l’esperança és el darrer que es perd.