El precio justo

Recordeu el mític programa d’entreteniment d’aquella TVE de cadena quasi única? Aquell que cada divendres a la nit, Joaquin Prat omplia amb les seves reiterades invitacions de: A Jugaaaar!!!!. I que igual regalava un apartament d’abans de la bombolla immobiliària que un cotxe d’abans dels equipats amb bluetoth o una estada al Carib d’abans dels creuers per la Mediterrània.

No em pregunteu perquè però, veient la darrera pantomima de l’investidura de Rajoy (per arribar aquí, ja ho podien haver fet el primer dia i ens haurien estalviat hores i hores de debats televisius i radiofònics buscant aigua en un pou sec i retorçant una obvietat) aquell programa m’ha vingut al cap.

Recordo que tot passava en un plató amb uns centenars d’aparents espectadors que, en realitat, havien demanat per carta poder participar com a concursants. Que un notari a l’ombra –naturalment, del ilustre colegio de Madrid- en triava nou i que el joc es feia només amb ells. Primer en una eliminatòria de quatre, cridats a sortir del anonimat de les grades, que havien d’aventurar el preu d’un article sense passar-se d’import. El que més s’acostava al preu real, passava al “aparador”. A la final. Als tres restants se’ls afegia un quart, novament emergit de les grades i convidat amb el mític “A jugar”, per repetir el procés anterior.

Sis processos idèntics donaven sis guanyadors. Sis finalistes que s’enfrontaven a un nou repte en dos grups de tres. Repetint la mecànica respecte un nou producte. I els guanyadors de cada competència, passaven a la final. Al mític aparador. Allà ja no era un objecte sinó una col·lecció d’ells (cotxe, apartament, electrodomèstics, mobles, viatges, joies,....) a la que calia posar preu conjunt, sempre amb la mateixa norma: Arribar el més a prop possible del preu real però sense passar-se. Amb dues opcions de premi. Si el preu encertant no diferia més de 300.000 ptes del preu real, el guanyador s’enduia tot l’aparador. Cas de ser més gran la diferència, només tenia dret a un regal. El que volgués. La tercera opció, la de que els dos concursants es passessin en el preu, els deixava als dos amb el sarró buit.

Recordo grans frustracions i algun que altra premi gros. Però haig de confessar que no recordo que ningú aconseguís endur-se tot l’aparador. Per tant, fent una lectura paral·lela, podria dir que sempre guanyava Joaquin Prat.

Faig aquesta lectura perquè segurament és la que ha dut la meva reflexió fins a El Precio Justo. La constatació que Mariano Rajoy, en aquests moments, és una mena de Joaquin Prat.

Des de la posició minoritària del seu partit, convertida en majoritària per obra i gràcia de la divisió dels altres, disposa d’un hemicicle amb una colla de portaveus delerosos de ser cridats a l’escenari per poder oferir el seus preu en els temes que ell, com a presentador suggereixi. Parlem de pressupostos? Que el grup A està disposat a recolzar tres propostes mentre el B s’estira fins a quatre? Doncs guanya l’equip B. Sempre i quan, naturalment, cap de les propostes del grup B vagi més enllà del preu real, de les propostes que el PP estigui disposat a aprovar. I així, un tema darrera l’altre. Una mena de concurs permanent en forma de subhasta que ens tingui entretinguts fins a les properes eleccions i que, ben guionitzat, podria arribar a competir amb el Salvame. Una situació que ja tarden en definir com de geometria variable. Però no acaben aquí les similituds que jo veig en el concurs. Perquè El Precio Justo acabava essent una lluita entre dos concursants per quedar-se l’aparador. Un símil perfecte del bipartidisme que, en el fons, Rajoy intenta recuperar. Amenaçant si cal amb unes noves eleccions.

Però Rajoy lluita per un bipartidisme viciat. Perquè al concurs, els dos finalistes sortien d’entre tots els participants. Tots. Rajoy i el PP, per contra, busquen ser finalistes nats. Membres vitalicis d’aquesta parella final de competidors. Deixant que la resta es barallin per proclamar-se contrincant seu. Espàrring disfressat d’oposició viable.

I per això, està bastint una gran trampa. Una estratègia que li permeti, quan arribi el moment del gran aparador, el moment de les eleccions generals on mostrar i valorar tot el que s’hagi fet durant la legislatura, ell pugui demostrar que ha estat el julivert de totes les salses, el pare de totes les propostes acceptades per uns i altres en benefici de la ciutadania. I amb una segona part més perversa. Perquè també podrà mostrar o demostrar –si el deixen, clar- a la ciutadania, que tot allò que no s’ha pogut aconseguir pel be dels ciutadans, ha estat per culpa de la tossuderia d’aquella oposició que li ha fet la vida impossible negant-li el pa i la sal. A ell i als ciutadans.

Si aquesta estratègia li funciona, a qui creieu que recolzarà la ciutadania quan el presentador ens torni a cridar: A JUGAAAAAR!!!!!, ja sigui dintre d’uns mesos o passats els quatre anys reglamentaris?