Poemes budistes de dones sàvies

En la versió castellana del poeta Jesús Aguado, l’editorial Kairós* acaba de publicar el Therigatha, paraula que vol dir conjunt de cançons o poemes d’ancianes sàvies o, de manera més precisa, de dones que s’han fet sàvies o que han crescut en saviesa.

Aquests poemes creats i transmesos per les primeres dones que van unir-se a l’orde budista ja en temps del Buddha històric, és a dir, fa dos mil cinc-cents anys, mai no havien estat traduïts en el nostre àmbit. I això que el Therigatha es considera la primera antologia universal de literatura femenina. Els estudiosos comparen aquestes composicions amb les de poetes indis de la rellevància de Kalidasa, Kabir, Mirabai i altres.

Els 73 textos que integren el Therigatha responen a la descripció de la vida espiritual d’unes dones devotes i valentes que en aquells temps reculats van gosar prendre la vida en les seves mans i fer camí en una doble via: la via budista de l’alliberament, i la via de l’alliberament, en la mesura del possible, del prejudici cultural de la incapacitat de les dones per aconseguir nivells més elevats, o més profunds, de consciència.

En efecte: la lectura d’aquests textos, diàfans, sense retòrica, mostra el seu progrés espiritual malgrat les dificultats de la seva condició de monges o bhikkhunis. A les monges budistes se’ls van afegir vuit regles especials pel fet de ser dones. En aquella època, la idea que la vida d’una dona era menys valuosa que la d’un home va portar tantes conseqüències, també en l’àmbit de l’espiritualitat. Les bhikkhunis havien d’esforçar-se el doble, havien de complir més preceptes. 

Cal dir que a Buddha li va costar acceptar les dones en l’orde monàstica. En el seu llibre Mujeres de sabiduría, la seva autora, la lama tibetana Tsultrim Allione explica amb molt detall el que ara també hem llegit en alguns dels textos biogràfics que acompanyen els poemes de les dones sàvies del Therigatha: que la tia materna de Buddha, Mahaprajapati, que havia tingut cura del noi des que la seva mare va morir a la setmana de néixer, havia demanat al nebot i fill adoptiu que admetés dones a la Sangha, que així és com s’anomena l’orde monàstic budista, i que aquest no ho veia bé. Llavors Mahaprajapati i el nombrós grup de dones que l’acompanyaven es van afaitar el cap com els monjos, es van vestir amb una túnica color safrà i van seguir, delcalces, el mestre d’un poble a l’altre, durant molts quilòmetres, sense desmai. Finalment, i gràcies a la intervenció d’Ananda, el deixeble més proper de Buddha, aquest va accedir a l’ordenació de les dones, essent la seva tia la primera. Amb aquest acte de fermesa queda palès no només l’anhel de les dones per seguir un camí espiritual sinó la determinació i constància en seguir-lo, foragitant de l’imaginari l’estigma de les dones com a inconstants.

Les dones, subjectades a sistemes patriarcals que les ignoren o denigren, han mostrat, i mostren encara allà on faci falta, una gran capacitat de resistència a la frustració i una gran convicció en les seves possibilitats de progrés com a persones humanes realitzades en totes les seves dimensions, i l’espiritual no és una excepció. A la pregunta de si les dones som diferents en la dimensió espiritual, en una entrevista a La Vanguardia la lama Tsultrim Allione responia que les dones som més conscients de la interconnectivitat entre les persones, que ens involucrem molt en les relacions i que les volem millorar. Res que no sigui dit també en el cristianisme en el manament de l’amor: estima el proïsme com a tu mateix.

Els poemes budistes recollits al Therigatha són un mirall de l’evolució espiritual de les dones que els van compondre segurament en llengua magadhi, i que van ser transmesos de forma oral fins que, fixats en fulles de palma, van ser incorporats al canon budista pali al voltant dels anys 89 i 77 a.C. en el congrés que el rei Vattagamani va convocar a Sri Lanka.

L’autor de les traduccions, Jesús Aguado, diu que la seva no ha estat la tasca d’un erudit sinó que el seu és el treball d’un poeta que ha posat el seu ofici al servei d’una expressió tan acurada com poètica del llenguatge d’uns poemes amb tants segles d’història. El propòsit és que aquests textos puguin ser gaudits tant per lectors que tinguin coneixements de les doctrines budistes com per lectors que no en sàpiguen res però que estiguin interessats en la vida espiritual i la seva manifestació sensible a través de la paraula.

Per a les dones poetes no cal dir que el Therigatha és una branca en la nostra genealogia, una referència que ens connecta amb la manifestació femenina de l’espiritualitat que no és altra cosa que la nostra humanitat més elevada i més profunda, precisament allà on no hi ha la visió dual que discrimina, que margina. 

Aquestes avantpassades, dones venerables que van expressar els seus coneixements a través de la poesia i segons la seva tradició, expliquen en les seves cançons i poemes que sovint han trigat molt de temps a donar per extingides les passions que obnubilen i entortolliguen la ment, i que han passat molts anys abans no s’han alliberat d’elles mateixes, és a dir, del que podem entendre com a lligar curt, curtíssim, l’ego, el gran engalipador que es passeja per la ment ensenyorint-se’n, enredant-la amb mirallets i tantes vegades enfosquint-la. Quan finalment esdevé la il.luminació, el clic que desperta la consciència, que il.lumina l’enteniment, o el que des de la nostra visió occidental podem entendre com l’adveniment de la clara visió de la realitat, amb la pau mental que se’n deriva, és aleshores que la poeta Sama exclama: Ara el meu nom i jo finalment ens entenem. Sama significa pau mental.

*La veterana editorial Kairós aquest any ha estat guardonada amb el premi nacional a la millor editorial cultural.