Notes sobre la premsa cultural a la nostra ciutat (II)

Si acabàvem les primeres notes (Notes sobre la premsa cultural a la nostra ciutat (I)) comentant que bona part de la premsa cultural era fruit d’un nivell associatiu, palesat en entitats i  societats, notable però d’una difusió més aviat tancada als mateixos socis, l’inici de la dècada dels vuitanta genera una activitat en l’àmbit cultural molt notable.

La democratització dels ajuntaments va donar una nova perspectiva a la cultura i també una vida cultural molt més rica que també tingué la seva correspondència en la premsa que es publicava a la nostra ciutat.

Podríem en aquest període (a partir dels 80 fins els 2000) hi ha dos grups clarament diferenciats de les publicacions de caràcter cultural. Per una banda un seguit de publicacions realitzades amb medis més aviat minsos però amb una gran càrrega ideològica i reivindicativa i un segon grup en el què destaquen publicacions amb un aspecte formal molt més acurat i amb un contingut més de reflexió i discussió més que no de reivindicació.

Al primer camp hi podrien haver publicacions del tipus Ateneu, Revolta, Lletragra que són publicacions on els articles culturals des d’una perspectiva progressista i en alguns casos fins i tot radicals van acompanyats d’informacions relacionades amb el món de la poesia o del llibre. D’aquest grup podríem destacar la publicació Celobert, revista dedicada exclusivament a la poesia i a l’assaig literari en la que s’apleguen un conjunt de poetes joves locals que donen a conèixer la seva producció a través de les pàgines d’aquesta publicació. Altra publicació cultural i dedicada al món de les arts és Gargot, revista editada per l’alumnat i professorat de l’Escola d’Art de Vilanova, hi conviuen articles de crítica artística i de creativitat. També en aquesta època apareix la publicació El Llapis, que és la primera revista a Vilanova sobre temes educatius del que seria l’embrió de l’Escola de la Ciència, projecte vehiculat per diversos professors i mestres que volien cercar un autèntic centre de debat cultural a l’entorn de l’educació, dissortadament va quedar en un bon intent sense que reeixís definitivament, posteriorment sorgiran altres revistes o òrgans informatius vinculats a l’educació com el «Ei, el full!» del Grup de Mestres del Penedès-Garraf i la publicació informativa del Centre de Recursos Pedagògics, adreçada als i a les professionals de l’educació.

Del segon grup  aquelles de presentació formal acurada i una distribució més “normalitzada” en destacaríem fonamentalment quatre: La Carpeta, Primera Edició, TGV i Reembres. quatre publicacions de caire cultural  diferent però totes tenen, creiem, un interès molt gran des d’un punt de vista  del contingut de les revistes.

Dissortadament tampoc, cap d’elles ha tingut una durada continuada.

La Carpeta és una publicació de l’Institut d’Estudis Penedesencs de caire literari i d’assaig. Té una presentació molt acurada i dissenyada modernament va omplir un buit important en la migrada representació d’aquestes publicacions en l’àmbit d’actuació propi de l’Institut. No es pot considerar una publicació estrictament vilanovina, com totes les que fa l’IEP, com per exemple Gran Penedès, però la participació activa d’autors de la ciutat i la vinculació territorial de caire supracomarcal fa que les esmentem. Les publicacions de l’Institut d’Estudis Penedesencs són una clara mostra de premsa cultural, d’investigació i de divulgació de la cultura al nostre territori. Val al pena deixar-ne constància. 

Una segona publicació seria Primera Edició editada pel Centre d’Estudis de la Biblioteca-Museu Balaguer és hereva de l’antic Butlletí que a principis dels vuitanta publicava la seva darrera edició. Canvis en la direcció del  Centre d’Estudis va comportar també un canvi en la metodologia de treball que junt a l’esperit investigador va considerar que la difusió era una assignatura pendent de la majoria dels centres d’estudiosos de Catalunya, ja que molts treballs i estudis restaven oblidats o bé trigaven molts anys a veure la llum. Amb l’edició de Primera Edició es pretén donar sortida a un seguit de treballs ja realitzats o a estudis molt concrets sobre temes de la ciutat amb un ampli ventall temàtic que agafés des de la sociologia fins a la gastronomia però amb la fluïdesa que dóna una publicació més sovintejada que l’antic Butlletí. La publicació tenia una edició molt cuidada i una amplia gamma d’il·lustracions. Al llarg dels números que van sortir hi ha uns índexs força interessants que són d’obligada consulta a l’hora de fer o ampliar determinats estudis de la ciutat. La crisi associativa va colpir també al Centre d’Estudis i a les darreries dels vuitanta va desaparèixer com a entitat. Queda però aquesta publicació que va ser un interessant revulsiu en el món de les publicacions de caire cultural.

El tercer títol a destacar seria «TGV. Revista d’Humanitats» que és un més apreciable intent de consolidar una revista del pensament pensada i editada a Vilanova però amb voluntat d’esdevenir una revista d’abast nacional i distribuïda pels canals habituals de les revistes. La fundació de TGV és fruit del col·lectiu Spoudaios, col·lectiu que tenia com a objectiu el treball de dinamització cultural, d’empresa de serveis culturals i així varen tenir un paper destacat en la realització de diverses exposicions i en l’organització d’alguns cicles de xerrades i conferències. La majoria del col·lectiu provenia de l’editorial vilanovina El Cep i la Nansa, i per tant la tasca editorial no els hi era aliena. TGV ja hem dit és una publicació d’un alt nivell intel·lectual amb aportacions teòriques de diversos autors i amb traduccions d’articles apareguts en publicacions europees. Va tractar en els diversos exemplars de problemàtiques ciutadanes i polítiques i també va editar textos d’autors literaris.

TGV pretenia finançar-se bàsicament amb un bon coixí de subscriptors i amb les aportacions institucionals per anar cercant un públic i uns compradors fidels. L’operació no va resultar tan fàcil i després de quatre números va desaparèixer deixant un regust agredolç perquè era un projecte prou interessant però potser mancat d’una infraestructura empresarial potent que l’ajudés a mantenir-se i les necessàries aportacions de les institucions públiques va haver de tancar portes.

I el quart títol és Reembres  l’aparició del mateix podria explicar-se des d’un punt de vista d’aventura personal i cultural d’un col·lectiu molt vinculat al desaparegut Centre d’Estudis i vinculat per història i tradició al món de la recerca històrica. Reembres és una publicació que surt quan hi ha material suficient per omplir un número, no es qüestionen ni plantegen el tema de les aportacions institucionals i es distribueix a mà pels seus responsables. És, sens dubte, doncs, un cas atípic de la premsa cultural que no cerca cap afany de notorietat i és més un exercici de plaer intel·lectual que no pas la recerca de cap reconeixement. En van sortir una desena d’exemplars amb un seguit de treballs d’interès demostrat en el camp de la història local i per altra banda s’han dedicat treballs monogràfics a autors i pintors desapareguts. És d’una presentació formal acurada i constitueix un element preuat entre les persones que segueixen de prop el món de les investigacions.

Aquestes quatre publicacions que hem esmentat formarien part d’aquest grup de premsa cultural amb un interès més que notable i segurament tenen un paper important en el llista de publicacions de la ciutat . Creiem que podrien servir també per alliberar a la història de la premsa de la ciutat del síndrome “Prisma” on es concretava el paradigma de publicació de qualitat em  la forma i el contingut intel·lectual. Sense cap intenció de trencar aquest mite, i sense voler menystenir en absolut aquella publicació creiem que aquestes quatre publicacions esmentades estan a l’alçada i al nivell de publicacions de caire cultural de primer ordre, tant o més que “Prisma”, pel seu nivell intel·lectual, pel rigor dels continguts i també pel compromís que representen amb els temps que vivim.

Per acabar el repàs de l’època del 1980 fins al 2000 esmentar la publicació de Gran Penya, aquesta revista que seguí les característiques de la revista  Foment -la majoria dels responsables que l’editaven provenien d’aquella entitat-, sorgí com a revista de la societat Gran Penya, fou una revista amb una exquisida presentació formal a tot color sobre paper de gran qualitat. La revista tractà diversos temes relacionats amb les arts i la cultura a la nostra ciutat, amb articles de col·laboradors amb visions plurals i diverses. Un sobtat canvi de junta fruit d’una profunda crisi a la societat acabà amb la vida de la publicació.

Si en revistes de cultura popular havíem esmentat Gralla en aquest temps sorgeix La porra del gegant (1984)  com a Butlletí de l’Agrupació de Balls Populars. Aquesta publicació destinada a parlar i tractar temes relacionats amb la cultura, la festa i els balls i entremesos de la festa, va començar de manera modesta però amb successives èpoques va millorar molt la seva qualitat formal i va augmentar les pàgines i els treballs que es publicaven.

Esmentar finalment dues publicacions de caire institucional que van aparèixer en aquets temps, Fi de segle   revista patrocinada des de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament amb voluntat de ser plural i d’esdevenir una eina de debat teòric. Aquesta publicació que va recollir alguns dels aspectes de la política cultural endegada des del govern municipal va tenir diversos formats i èpoques i en algunes ocasions va aparèixer dins de Guianova, una publicació també municipal d’informació ciutadana. Fi de Segle  tingué la virtut d’abordar alguns temes de discussió ciutadana des d’una òptica de la cultura.

D’aquest període de temps podríem extreure algunes conclusions sobre les publicacions de la ciutat en deixem tres, la qüestió de la llengua ja no ofereix dubtes ni discussió i el català és la llengua gairebé única en les publicacions sense negar espai a altres llengües, l’hegemonia de la llengua pròpia és evident. Segueix, malgrat la voluntat de “professionalitzar” la premsa, la manca de continuïtat de moltes publicacions que veuen estroncada la seva vida per manca de recursos econòmics i en tercer lloc palesar una millora substancial des del punt de vista formal però també  de contingut de les revistes de caràcter cultural.

Deixem per la darrer lliurament les publicacions que han sorgit d’ençà el canvi de segle.