Notes sobre la premsa cultural a la nostra ciutat (i III)

A partir de l’any 2000 amb l’entrada del segle XXI  i fins els nostres dies han minvat de manera gran les capçaleres de les publicacions culturals.

En general la crisi de la premsa en paper l’ha fet perdre bona part de les capçaleres existents, l’aparició i popularització dels sistemes digitals, la crisi econòmica i la davallada espectacular de la publicitat, els costos de les edicions i la immediatesa que ara hi ha en transmetre informació han situat el models de la premsa en paper en una complicada situació. Fins i tot alguns experts assenyalen la seva desaparició en uns quants anys a venir. No sabem si es compliran les expectatives tant pessimistes però ben segur que mai més la premsa en paper tal i com fins avui -o des de fa un anys- coneixíem ja no serà igual.

D’aquets quinze anys llargs des del 2.000 destacaríem tres títols que sobresurten per la seva qualitat formal pel seu contingut divers però vinculat al debat cultual, la recerca històrica i a posar damunt la taula els nous corrents culturals.

Cronològicament aquets tres publicacions són: Encanal apareguda a l’any 1999, (encara que sortís a l’any 99 la seva projecció i continuïtat es situa ja a partir del 2.000) Quaderns del Patrimoni a l’any 2004 i Butlletí de la Biblioteca Museu Balaguer.

No són aquestes però les úniques capçaleres que apareixen El moro Manani no calla!!, publicació vinculada al col·lectiu Endimari, associació de tipus juvenil amb un fort component reivindicatiu. Agafa el nom de la carassa del Moro Manani que es va instal·lar fins aquell any a la balconada interior de l’Ajuntament per explicar-hi el conte, del Moro Manani, en dates nadalenques. Els seus creadors van considerar junt amb l’ajuntament retirar-ho i substituir-lo per altes figures. Aquesta decisió va causar un cert rebuig que es plasmava en el títol de la publicació. Editada en ciclostil mantenia un discurs sobre el nou associacionisme i els hàbits cultural que anaven naixent i creixent en aquest  temps.

Un altre publicació que cal esmentar és Tercer Timbre que apareix a l’any 2001 i està vinculada al Círcol Catòlic i a l’activitat teatral que es porta a terme en aquesta entitat. La publicació conté des de comentaris de programació fins a articles i comentaris sobre obres de teatre i els seus autors i actors.

Un tercer títol que caldria esmentar seria Aula. La revista de l’Aula d’Extensió Universitària de Gent Gran a l’any 2012. Aquesta entitat amb la revista volia explicar la seva activitat però també donar la paraula a destacades personalitat dels móns de la cultura del territori. Aquesta entitat també al llarg de forces anys va publicar els Dossiers Culturals que eren el suport informatiu de les sortides culturals que feien habitualment. Aula era una publicació formalment molt acurada i amb gran profusió d’imatges de les activitats de l’entitat.

De les tres publicacions que hem assenyalat com a destacats la primera Encanal és una publicació de caràcter trimestral que apareix a l’any 1999 i en van sortir tretze edicions fins al l’any 2003. La publicació tenia un equips conformat fonamentalment per cincs persones (Pere Agramunt, Jordi Caba, Roger Calvet, Xavi Carbonell i Àlex Cardona) i amb diverses i nodrides col·laboracions, el cincs promotors tenien  diverses responsabilitats pràctiques en el projecte i hi figuraven com a editors, tractaren temes d’àmbit cultural vinculats a la ciutat i també de caràcter general. Els articles versaven sobre les diverses expressions, música, cinema, literatura, moda.. Generalment estava escrita en català però va publicar  col·laboracions amb altres llengües.

La seva motivació expressada en els manifest fundacional deia: "obrir en canal la gran massa llardosa que hi ha entre les intencions i els fets". No hi ha dubte que al darrere i havia la voluntat transgressora, de reconeixement generacional i també de voluntat de sacsejar la vida cultural de la ciutat. En perspectiva ja de temps un del promotors en Xavier Cardona defineix el projecte: Vist en perspectiva i deixant la modèstia a part, crec que l'Encanal va ser un un dels primers gèrmens que havien de marcar les diferències de la nostra generació respecte de la immediatament anterior: és una opinió personal basada merament en sensacions, però penso que la generació anterior, la dels nascuts a les acaballes del franquisme, estava una mica acomplexada de Vilanova i bàsicament es queixava de la manca o del desencert de les iniciatives públiques, era reivindicativa però poc activa i menys organitzada, i en tot cas intentava tímidament fer coses des de les estructures i les entitats creades per generacions anteriors, mentre que la nostra generació i la immediatament posterior s'han caracteritzat per un vilanovisme quasi fanàtic, per l'associacionisme i per la creació d'esdeveniments festius i culturals pel seu compte (amb més o menys recolzament institucional). En això penso que l'Encanal va ser una de les iniciatives pioneres, declarant-se orgullosament vilanovina sense tancar-se en el folclorisme i combinant des de la independència la cultura amb la festa: totes les presentacions eren excuses per muntar festes i les "bacanals" que celebràvem un cop l'any eren el pal de paller financer de la publicació (juntament amb l'aportació de l'Ajuntament i nombrosos petits anunciants, ja que a partir del número 5 la revista es va convertir en "omnívora i gratuïta"; l'"omnívora" es referia a l'eclecticisme i a la manca de filtres que definien la revista).

Certament l’aparició de la publicació i també de tot l’entorn associatiu que comportava és important en el context de debats de les polítiques culturals de les ciutats, polítiques que són qüestionades des de diversos àmbits. Es preveuen temps de canvis i Encanal podria haver-ne estat un element de debat teòric. La qualitat formal de la revista, el disseny com instrument d’atracció, els plantejaments d’avantguarda en molts aspectes i també el moment en que apareix fa que la publicació tingui un paper important en l’amplia llista de les publicacions de la ciutat. El mateix Xavier Cardona fa una afirmació que amb la perspectiva del temps està carregada de raó: per acabar, una nota menor, però digna de menció: si l'Encanal va ser un dels gèrmens d'alguna cosa (d'això de la "new wave" de l'associacionisme juvenil vilanoví), també va ser fòssil d'una altra: potser va ser l'última publicació cultural vilanovina sense cap presència a internet. Ni una trista web, sempre paper, només paper: pur segle XX al tombant del XXI. Interessant i lúcida la reflexió.

Altra publicació destacar és Quaderns del Patrimoni del Garraf. Editada pel Consell Comarcal del Garraf . El Consell va endegar un projecte de dinamització del territori anomenat El Garraf L’Esperit del Romanticisme amb l’objectiu de posicionar el patrimoni con un element de dinamització del territori i alhora com instrument per cercar un discurs global sobre com poder recuperar, mantenir i potenciar el patrimoni en sentit global i fer una lectura conjunta del Garraf.

Quaderns del Patrimoni té un precedent Aula Romàntica editada el 1997 amb la voluntat de portar informació, debat i reflexió a l’escola sobre el projecte el Garraf Esperit del Romanticisme, la voluntat de la publicació explicitada en la seva presentació és molt clara: “Aula Romàntica és un oferta oberta a idees i suggeriments, és una oferta que vol dotar al nostre patrimoni de la dinàmica pròpia dels nostres dies, fent una interpretació oberta de la història amb l’ànim de fer-la una cosa viva als ulls de l’alumnat”. El cert és que el projecte de l’Esperit del Romanticisme va tenir molts entrebanc acabant pràcticament diluït i irreconeixible. En queda però Quaderns del Patrimoni del Garraf que al llarg de quinze edicions va voler palesar la vitalitat cultural i patrimonial del Garraf i esdevenir una eina, un instrument, de debat i diàleg dels qui gestionaven el patrimoni. La publicació tenia uns aspectes formals molt ben treballats, en algunes ocasions amb portades a tot color i recollia impressions de molts dels tècnics culturals del territori. I en aquets sentit la publicació va fer molt bona feina com difusora dels elements més emblemàtics del patrimoni, entès aquest com obert, i creador de sentit de pertinença.  

El tercer títol destacat en aquest darrers anys ha estat el Butlletí de la Biblioteca Museu Balaguer editat per l’Associació d’Amics la Biblioteca Museu Víctor Balaguer i es reclama hereu d’altres èpoques del mateix Butlletí. En la portada del primer número, a l’octubre del 2008, es consigna com a setena època i, per tant vol mantenir al continuïtat històric del Butlletí que en el seu moment va editar el Centre d‘Estudis, abans de la seva desaparició (entre la sisena i setena època del Butlletí va aparèixer la publicació Primera Edició). En el mateix exemplar hi ha una article de la Montserrat Comas que fa un recorregut pels objectius inicials del Butlletí que va ser editat en la seva primera època a l’any 1884 instrument de recerca, difusió i estudi dels elements que composaven el Museu.

L’Associació d’Amics del Museu té un objectis molt ben definits en els seus documents: Els Amics de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer és una associació creada per a donar suport a la institució, potenciant-la i fent que esdevingui un centre participatiu. Els objectius dels Amics se centren en la difusió del patrimoni cultural dipositat a la Biblioteca Museu, la col·laboració en l'organització d'activitats al seu voltant i les relacions amb altres institucions similars. La participació dels membres de l’associació significa un suport essencial per a la vida de la Biblioteca Museu.

Amb aquest objectius no és gens estrany que es volgués recuperar la publicació emblemàtica del Museu al llarg de molts anys i en diverses èpoques.

Ha mantingut la continuïtat fins els nostres dies i en cada un dels seus exemplars hi ha treballs prou interessants relatius al mateix museu però també a l’àmbit general de la cultura i amb la voluntat de projectar la institució balaguerina al país amb el paper important que li correspon. Constitueix sens dubte una eina important per donar sortida a forces investigacions que es duen a terme dels materials del museu i del patrimoni en general. 

El futur és desconegut i no es gens fàcil especular si hi haurà prou potencial humà, econòmic i social per editar alguna altra publicació de caire cultural. L’arribada de les tecnologies de la informació ha donat la possibilitat de que la informació és pugui transmetre de manera ràpida, econòmica i amb abasts gairebé universal. Els blogs, el mateix Facebook, o les publicacions de diaris i revistes digitals aporta molts continguts interessant des de l’òptica cultural sense la necessari constrenyiment que porta la publicació amb paper.

Però no hi ha dubte que al llarg dels anys hi hagut capçaleres que han fomentat la cultura, anant més enllà dels coneixements sinó també apostant per aportar elements de novetat i de difusió de la creació a les nostres ciutats i com instrument d’una certa conscienciació de la importància per la cohesió social que la cultura aporta a les nostres ciutats i pobles i per crear referents sòlids de la pròpia personalitat col·lectiva.