La patrulla CUP contra la realitat. Els súper herois al rescat

Protegits de qualsevol temptació de sentit comú pels seus escuts d’adamantium, els nostres representants de la CUP han fixat un nou objectiu per als seus atacs: l’escola concertada. Contra la pujada de la llum no han pogut fer-hi res, haurem d’esperar que es configuri la Marvel-república catalana per solucionar-ho; contra la precarietat laboral no han actuat encara, però espereu-vos que quan s’hi posin… Google, Amazon, Zara… tots tremolen! Contra les polítiques neoliberals teledirigides des de la seu central de La Caixa tampoc han pogut fer-hi res; contra els bancs, els rescats financers escandalosos o en favor dels refugiats que es moren de fred per a vergonya nostra no han sigut prou forts –sembla mentida, oi?-. Fins ara, centraven tots els seus súper poders en molestar el govern de la Generalitat –cosa prou divertida- per tant, posar en qüestió el concert educatiu no deixa de ser una novetat estimulant. Quan no pots fer polítiques d’esquerres perquè no tens el poder, ni els mitjans, però necessites marcar paquet per allò del què diran, fotre-li ventallada a l’escola concertada sempre queda bé, fa republicà, fa modern.

Tot i això, i sense posar en dubte la innegable capacitat de tocar els pebrots d’aquests distingits polítics, l’escola concertada és un objectiu ambiciós, és una bèstia molt grossa com per pretendre aixafar-la així com així. Estem parlant del 30 % aproximadament de tots els escolars catalans. A la ciutat de Barcelona representa el 50 %. Un terç dels nens i joves catalans s’estan formant en escoles concertades –laiques, religioses, cooperatives de pares o de mestres… Traspassar tot aquest volum al sistema públic suposa una inversió considerable, uns processos legals complexos –com traspassarem els edificis, per exemple-, una feinada de mil dimonis per arribar a l’objectiu somniat: una república, una escola, un pensament. Resultaria més car de mantenir perquè, com reconeix la mateixa generalitat, per a l’administració pública una plaça en escola concertada genera menys despesa que una plaça en escola pública, però si alguna cosa sembla distingir aquests estadistes és que no miren els diners. El que calgui, per poder dir que som radicals el que calgui!

Ei! I que si hem de ser antisistema ho serem, que no tenim cap simpatia envers el “sistema”. Ara bé, apuntem bé abans de disparar, si us plau. El dia que vegi que Gas Natural obre una escola, o que un exministre, en comptes de seure al consell d’administració d’Endesa, corre a aixoplugar-se a l’equip directiu de l’escola de les monges vedrunes de Sant Sadurní d’Anoia, potser sí que m’hauré de plantejar un atac frontal. De moment, jo entenia per “sistema” una altra cosa, no ho sé, potser no ho tinc ben entès.

A tots els nostres polítics els hauríem de demanar un xic d’humilitat. Canviar el món perquè has aconseguit deu diputats d’un total de cent trenta-cinc, potser és possible per la necessitat de suports i pel joc del regateig polític, però està clar que no és legítim. Forçar la màquina en aspectes que afecten profundament a tota la societat s’ha de fer amb un recolzament ciutadà ampli, no amb la pressió i el xantatge propis de la pitjor política de tota la vida.