Calar foc als ossos

Cala foc als ossos (Edicions Terrícola) és el darrer lliurament poètic del gens convencional poeta de paraules fosforescents, Jaume C. Pons Alorda (Caimari, 1984).

Feu-vos amb aquesta imatge, sorgida de les impressions de lectura: una sepultura neandertal en la qual s’han trobat uns ossos enfarinats de terra. Un cop espolsats, nets, en la seva contemplació entenem que els ossos són la part del cos físic més duradora, tant que l’ésser al qual van pertànyer és a molts milers d’anys de nosaltres. En resten uns ossos, d’aquell neandertal, ara cobejats per la ciència que tot ho mira amb lupa i li agrada comprovar-ne els tots els topants.

Però la poesia va per un altre camí sense deixar-ne cap, ja que la poesia és científica a la seva manera pel fet que no hi ha res en l’existència que no pugui ser dit, i és pel fet mateix de dir-ho que ja existeix a través de la paraula. Una forma tant d’existència comprovable com d’immortalitat, si es vol. Com el cinabri, metall tan apreciat per l’antiga cultura xinesa per les seves qualitats donadores de vida a causa del color vermell de la sang, principi vital. Però no era, no, només pel color vermell que el cinabri era estimat pels xinesos antics com a vehicle cap a la immortalitat. Posat al ‘foc que transforma els arbres i les plantes en cendres’, com va escriure Pao Pu-tzu al Nei P’ien, produeix mercuri, el metall considerat l’ànima de tots els metalls. La gràcia de tot això és que el cinabri és portador de yang, mentre que el mercuri és portador de yin. Així, a través de la purificació pel foc, el cinabri esdevé mercuri en un procés alquímic*.   

Calar foc als ossos mena a la imatge de la cendra, a l’extinció física, però no pas a l’extinció del concepte de cremar, que augmenta com una flama el seu esplendor verbal a través d’aquesta imatge poderosa. Imatge de l’alquímia espiritual que pot ser utilitzada com a metàfora del fet d’escriure poesia: transmutar una realitat per una altra, convertir les imatges producte de la imaginació creativa en versos incandescents com els que ja li coneixem, a Jaume C. Pons Alorda, i que en aquest Cala foc als ossos emergeixen amb un gran vigor seminal, una potència que apareix sovint en aquest conjunt de versos. Fins i tot hi ha una sèrie de poemes anomenats Ejaculacions.

I és que no és contradictori el vessament seminal i l’extinció. Es tracta del cim, o punt zero, on es troben la vida i la mort, o dit d’una altra forma: l’instant de plenitud o de deseiximent total on desapareixen el temps i l’espai i s’entra en la dimensió de l’etern. Estem parlant d’un instant que la psicologia anomena d’experiència límit, i en l’hermetisme es parla de les noces alquímiques o unió de contraris, el pare i la mare de tota realitat i que en la cosmologia xinesa trobem en la conjunció del ying i el yan.

Tot això és en els versos de Cala foc als ossos, es pot dir. Hi és perquè altrament no podria ser llegit. No cal insistir en què el llenguatge poètic és ple de polisèmies i es presta a multitud d’interpretacions, això sí, sempre depenent del subjecte interpretant, que ho fa sempre des dels seus referents culturals , estètics i de visió del món. Així, una imatge concreta entra de ple en aquesta biblioteca mental de cadascú, en reconeix algun símbol i hi conversa, vet aquí el punt de partença. Perquè despertar al món dels símbols significa acceptar la seva vida, el seu canvi continuat, la seva metamorfosi. La vida del símbol, tal com escriu Heinrich Zimmer, un intel.lectual sensible que els va estudiar bé, no tanca la seva interpretació, que és oberta, que mai no està acabada, com la mateixa vida. Un símbol sempre parla i sorprèn a cada nou significat que s’adverteix.

El conjunt de poemes aplegats a Cala foc als ossos, de Jaume C. Pons Alorda és ple de símbols que esperen ser advertits com els ossos que són ossos, sí, però uns ossos que són també una imatge d’allò que en nosaltres sembla perviure més temps, segles, a vegades. A l’eternitat, però, sembla que s’hi va a través de l’extinció, o del deseiximent total, com una llum es dissol en un mar de llum. Què m’espera a l’altra banda del final de mi mateix, s’interroga el poeta al final del seu llibre. Com que no som éssers acabats, no en sabem res, d’aquest final, potser perquè és un principi. Així, el misteri de la vida i la creació, amb tota la seva bellesa, resta obert.
 

*La regeneració del món es fa per mitjà d’un esperit de foc que baixa en forma d’una aigua que lleva la taca original de la matèria, va escriure Jean d’Espagnet.