Penjar-ho al Facebook, una reflexió

No deu quedar ningú que no sàpiga encara que tot allò que penges al Facebook o que comparteixes per Whatsapp passa a ser un contingut descontrolat, un paquet deixat al mig del carrer que conté un trosset de tu mateix. Els perills per a la privacitat són evidents, així com l’efectivitat a l’hora de viatjar per tot el món. En Nico, aquell entranyable i esquemàtic ninot, ha fet la volta al món en molt menys de vuitanta dies navegant únicament a través de la missatgeria instantània. A ningú se li escapa que cal tenir present la transcendència de penjar o no penjar una imatge o una dada a la xarxa, no és un acte qualsevol.

Però el fet va molt més enllà de la pèrdua d’intimitat. Facebook és un lloc web que exhibeix uns continguts, ara bé, amb la particularitat que aquests continguts som nosaltres mateixos. Som la mercaderia que exhibeix Mark Zuckerberg. La seva fortuna rau en una espècie de pou de petroli inesgotable que són les vides, les idees, els interessos, les fotografies i les converses de milers de milions de persones. A canvi, rebem una gratificació ben poc costosa: uns quants “likes”, potser un comentari afectuós i un parell de comparticions. Com ratolins en una caixa d’Skinner que premen un botonet frenèticament esperant ansiosos que els plogui una mica d’aliment, pengem el nostre esmorzar, una fotografia que entenem simpàtica, el nostre estat d’ànim o qualsevol altra cosa que pensem que ens facilitarà l’obtenció de la nostra recompensa, el desitjat objecte dels nostres afanys: l’acceptació social, el reconeixement. Zuckerberg ha dissenyat el joc, les regles ja estaven fetes. A la xarxa som una mercaderia que cotitza a l’alça o a la baixa, un objecte més en el gran mercat del món.

Segurament les xarxes socials no són l’únic element en el nostre món crepuscular que ens indueix a veure’ns com a objectes, a vendre’ns, a convertir-nos en una marca, en un producte, però probablement són un dels més poderosos i, sens dubte, un dels primers que entra a formar part de la nostra vida. Em fa la sensació que els joves viuen amb força naturalitat una dissociació entre el seu jo públic i el seu jo privat. Molts d’ells –però no tots- tenen assumit un rol cap a enfora que no té per què correspondre exactament al seu rol cap a l’interior de la seva vida. Aquest és per mi el punt interessant. No només caldria ensenyar precaució i mesures de seguretat a Internet, no ens quedem únicament en el punt de la defensa –necessària d’altra banda-. Cal passar a l’atac i veure estratègies per aprofitar-se de les xarxes. Tots tenim una idea de com aprofitar-nos de la vida al carrer, de com fer relacions interessades de vegades amb un punt de falsedat, tots hem practicat la hipocresia social bàsica per al nostre profit. Alguns amb més gràcia que altres, certament, però tots amb una naturalitat i una quotidianitat que hem de conquerir encara per a l’espai virtual. Aquest és l’ensenyament que ens falta. Crec que valdria la pena tendir cap aquí si de veritat volem deixar de ser únicament la mercaderia i passar a ser també part dels beneficiaris.