Un pont de versos

Tinc a les mans un llibre valuós. Un treball literari sempre ho és, però a Un pont de versos (Voliana Edicions), de Salvador Riera (Terrassa, 1959) i Marieke Maerevoet (Bornem, Flandes, 1948) aquest valor agafa una significació particular. En Salvador, enginyer, i la Marieke, mestra de primària, pateixen la malaltia de Parkinson que els va ser diagnosticada l’any 2010.

Fixeu-vos que no he escrit tenen la malaltia de Parkinson, sinó que pateixen la malaltia. I és que ambdós poetes, un català i una flamenca, parteixen de la base que no tenen la malaltia, sinó que n’estan afectats, en pateixen els estralls. És des d’aquesta perspectiva que els dos poetes basteixen un pont virtual de paraules, un pont de versos que diuen la seva ànima més enllà de la corporalitat, tot i que és des de la seva corporalitat dolosa que traspuen els moviments espirituals d’una ànima sensible. Els versos escrits des d’aquest estadi de sensibilitat extrema són d’una virtut, d’un nervi que esborrona.

En tota escriptura hi ha voluntat de comunicació i identificació. Quan més alta, o més profunda, es dóna la sensibilitat emotiva, millor pot expressar-se la consciència innata que ens relliga amb la consciència universal. És així com la consciència innata ressona en les parets invisibles del món i el seu batec provoca empatia. Com és el cas dels versos que emmarquen moments àlgids de la biografia dels dos poetes que desconeixen la llengua de l’un i de l’altra. Per aquest motiu, el pont de versos se sosté gràcies al treball, afinadíssim, de les traductores Rosa Tirado (Montalbán, 1957) i Laia Fàbregas (Barcelona, 1973), que amb el concurs dels propis poetes traslladen amb eficàcia i sensibilitat la veu dels dos autors a la llengua catalana, castellana, flamenca i anglesa, llengua franca que ha servint de pont per anar d’una banda a l’altra, que ha viatjat des de la llengua de partida fins a la llengua d’arribada. El resultat és espectacular, ja que podem llegir en quatre llengües el que és essencial en la poesia de Salvador Riera i Marieke Maerevoet. L’essencial és la veritat poètica, escriu Rosa Tirado en el pròleg que encapçala Un pont de versos.

Aquest llibre de poemes es presenta en dotze apartats: Infantesa, Joventut, El pilar de l’amor, El pilar de la família, L’abisme, Els ponts, Diagnòstic, Ràbia, Resistència, Acceptació, Ajuda i El punt de trobada. En cada apartat trobem un poema del Salvador i un poema de la Marieke en les quatre llengües. El conjunt dibuixa un itinerari vital que és compartit per tots dos. Així, des d’aquells anys joves en què s’inicien a la vida i maduren en els pilars de l’amor i la família, de sobte es troben amb l’abisme, amb l’espadat negre d’una malaltia cruel que els capgira la vida. Aleshores passen pels diversos estadis anímics que van des de la ràbia inicial a la resistència per desembocar en l’acceptació i l’ajuda. A partir d’aquest moment l’ànima aixeca el vol i desplega les seves ales poderoses en aquells punts de trobada en què vibren i dialoguen les ànimes en so d’amor, comprensió i consciència: ponts de comunicació d’afectes i ponts de creativitat amb l’escriptura de poemes lluminosos.

Al final del pròleg a Un pont de versos, Rosa Tirado pregunta: Cal traduir la poesia? I nosaltres, lectors i lectores que hem assistit a la confessió tan discreta com abrandada, de la vida, passió i renaixença anímica del Salvador i la Marieke, podem dir: A través d’una forma clara –la traducció és revelació, escriu Rosa Tirado-, hem rebut l’essencial, l’elixir d’uns poemes intensos i saborosos. Poemes fruit d’aquella intel.ligència del cor que ens relliga amb el cor del món. El cor té el seu ritme, i és aquest ritme acordat amb el ritme de la vida, el que ens ha arribat amb total esplendor. La resposta és, doncs, sí, cal traduir la poesia.