Estat de setge

És més que evident que el PP i qui el presideix, Mariano Rajoy, estan sotmesos a un setge ferotge. La seva fortalesa no para de rebre atacs per tots els costats dels que es defensen com poden, mentre evidencien improvisació i cansament. Només cal recordar com, en la recent votació i aprovació dels pressupostos al Congrés dels Diputats, el propi Mariano Rajoy va equivocar-se en una votació, mostrant el seu llum vermell enmig del mar de botons verds de la unanimitat.

La llista d’atacs no para de créixer cada dia. Amb casos cada cop més flagrants. Desprès de la reprovació d’un ministre, arribà la denuncia mediàtica de les trapelleries econòmiques del fiscal Moix que, inicialment defensat a capa i espasa pels seus mentors, acabà en desgràcia i abandonat a la seva sort dos dies més tard. I tot plegat, a l’espera de la imatge que pot ser tant demolidora com ho fou la de l’infanta Cristina i Urdangarin desfilant cap al jutjat de Palma de Mallorca. Perquè, encara que és cert que Rajoy declararà davant l’Audiència Nacional en qualitat de testimoni i no d’imputat o encausat pel cas Gurtel, tothom sap quant de mal els pot fer, a ell i al seu partit, una fotografia que el mostri assegut a la mateixa sala que Bárcenas o “el bigotes”, o un audio que ens el faci sentir responent al fiscal amb alguna de les seves memorables frases críptiques.

De tota manera, pensar que el final és imminent i que el govern de Rajoy està a punt de caure com una fruita madura, seria caure en pecat d’optimisme poc realista. Perquè, com en el símil del setge a un castell, tot depèn de la resistència de les muralles i dels recursos que tinguin els assetjats per sobreviure. A més, les actuacions dels assetjadors no acaben de tenir, al meu entendre, la contundència que demanaria un objectiu tan ambiciós com el de fer caure la ciutadella.

De fet, quan més acorralat el tenen, sempre surt algun dels atacants donant-li munició o enviant-li queviures que li permeten tornar a aixecar el cap.

Recordem per exemple com, en plena tempesta de corrupció, el PSOE s’embolicà en la lluita fratricida de les primàries que permeté dur tota aquella informació a les segones planes dels diaris mentre els titulars eren acaparats per Susana Diaz i Pedro Sánchez. O com l’agenda internacional més o menys justificada de Rajoy li permeté estar una setmana fora de circulació, lluny de les preguntes dels periodistes i envoltat de líders mundials, donant imatge de suposat estadista. O com, aprofitant la voracitat dels partits minoritaris que així poden treure el nas a la premsa dels seus territoris i explicar quant i què han aconseguit els seus habitualment insignificants vots, ha acabat aconseguint que li aprovin els pressupostos malgrat haver evidenciat molts cops que per ell, els compromisos duren el que duren. El temps de la firma i dos telenotícies més. O potser el PP ha complert amb alguna de les comunitats autònomes al marge del conflicte crònic i la barra omnipresent del cas escandalós de Catalunya?

I clar, tot plegat torna a generar-nos aquella sensació incòmoda i gens lògica de que, tot i saber que Rajoy i el PP estan més sols que mai, tenim Rajoy i PP per una bona estona. Si més no per un any. El que l’aprovació dels pressupostos li ha garantit.

Cert que hi ha una moció de censura pendent que, en teoria, podria fer-los caure. Però ja s’han encarregat ells de focalitzar el descontentament general cap al tema de Catalunya i la unitat de la pàtria mentre negociaven aneu a saber quin pacte amb el PSOE, per tenir-lo al seu costat en aquest tema. I ja s’encarregaran de fer-nos veure que, enfront la corrupció, l’inflació o la pèrdua de llibertats que suposa la submissió dels altres poders al poder polític, el realment greu és que una part de la població, com els gals irreductibles del poblet d’Asterix, tingui ganes d’exercir el seu dret a votar sobre els seus afers. I convertiran el debat sobre la seva política en un debat sobre qui vol trencar Espanya. No us estranyi veure Pablo Iglesias convertit en el cavall de Troia dels nacionalistes en la rèplica de Sáenz de Santamaria o algun meritori del PP triat per pujar a la tribuna en comptes de Rajoy. Una estratègia que els permetrà alleugerir el seu setge per passar a fer, junt amb els seus assetjadors, el setge definitiu a Catalunya.

Així, un cop desactivada la bomba, “inasequibles al desaliento”, podran seguir teixint al seu voltant la cota de malla protectora, a base de legalitat, que els protegeixi dels dards de la raó, la lògica i el bé comú. Els senyors feudals sabien perfectament que, per resistir un setge, el que calia era acumular aliments i recursos dins del castell i deixar els entorns com més erms millor. Conscients que els exèrcits atacants eren súbdits obligats o mercenaris contractats per un temps i que, si aconseguien superar-lo sense rendir-se, les pròpies tropes assetjadores abandonarien la campanya per tornar als seus quefers. Com els partits polítics tornaran als seus interessos particulars i electorals en acostar-se noves eleccions.

I en això, cal reconèixer que Rajoy és un mestre. Recordar com, amb l’aprovació del pressupost anterior, va aconseguir el control del timing electoral que li permeté evitar la desfeta estrepitosa que tothom preveia.

L’escenari torna a ser, al meu entendre, el mateix. Rajoy, amb el pressupost, s’ha garantit mitja legislatura. Però també, més important, ha aconseguit el bonus de poder convocar eleccions generals quan li convingui, mentre els poders de l’estat segueixen fent-li la farina plana i tapant-li les vergonyes. O ensenyant només les vergonyes necessàries per seguir donant imatge de partit i de govern que vetllen pels ciutadans i el seu benestar.